Matar el pare i casar-se amb la mare, la recepta psicoanalítica d’inspiració clàssica. Una recepta en què la primera part de la sentència és condició de la segona. Però Tom –el protagonista de De battre mon coeur s'est arrêté– vol fer realitat la segona mentre es demostra totalment inhàbil a deslliurar-se d’una conflictiva i feixuga figura paterna. De fet, una de les poques conclusions de la pel·lícula aniria en aquest sentit: mai no acabem de matar el nostre pare; ni tan sols quan sembla –com ho sembla en un moment de la narració– que s’ha aconseguit.
La pel·lícula de Jacques Audiard, un remake de la nord-americana Fingers, és incòmoda de veure. Una incomoditat buscada, que encomana un ritme cardíac totalment contradictori amb allò que suggereix el títol. Un interessant treball que té entre els principals actius a un dels actors més captivadors i versàtils de l’actual cinema francés: el Roman Duris de les pel·lícules de Gatlif –aquell genial Gadjo Dilo– o de les de Cédric Klapisch.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada