Guantánamo

És un d’aquells secrets a veus que compartim discretament, com si referir-se a determinades coses fóra molest: perquè no és políticament correcte parlar de fets desagradables, o per evident i per estèril. Guantánamo, la base nord-americana –simptomàticament, en territori cubà– convertida en presó, en màquina d’humiliació i tortura per a desenes de detinguts en Afganistan i Iraq. Unes detencions inhumanes, que fan cas omís de qualsevol legislació internacional referida al tractament dels presoners de guerra o –simplement– de respecte pels drets humans, ocultes al control d’observadors imparcials; i, després de tants anys de reclusió, sense que els seus carcellers hagen presentat cap tipus de càrrec contra ells.

The road to Guantánamo, la pel·lícula de Michael Winterbottom, és una denúncia agosarada i colpidora de la situació en aquella presó del Carib; però també de la manera com es dirigeix l’opinió pública a partir de la manipulació dels mitjans de comunicació, fins a crear una veritat virtual de guerres netes i justes, capaç de justificar qualsevol acció. Una pel·lícula que pren partit de manera molt evident, i que impressiona doblement en narrar un cas real: el de quatre joves britànics d’origen pakistanés que acabaren embolicats en una situació que no entenien.