30 d’abril 2006

Apunt (5)

Allò que, en algun moment, es va anomenar els afrancesats. I allò que, a València, alguns anomenen els catalanistes. Fer-hi una llista de coincidències.

29 d’abril 2006

Els llibres i el Papa

Dies d’allau llibresc. El final del Sant Jordi català coincideix amb l’inici de l’equivalent valencià: la Fira del Llibre. Equivalent, per exemple, pel que fa al percentatge de vendes que es fan aquests dies respecte de les totals anuals; un percentatge que no per conegut deixa de sorprendre cada any en la seua magnitud. I que deu indicar, supose, que per a una part important de la població el llibre és –com el cava– un producte d’un dia a l’any.

L’allau comporta un increment d’alguns dels vicis del sector, mentre que no assegura el mateix pel que fa a les virtuts. La exageradíssima quantitat de novetats editorials, un immens munt de palla que el lector haurà de remenar en busca d’uns pocs grans, n’és el més visible. Però també de la part de la premsa, que aquests dies multiplica els suplements i especials que tenen el llibre com a motiu: absència gairebé absoluta de crítica, i publicitat ni tan sols dissimulada dels llibres dels amics. La constatació: en un mercat literari relativament reduït, alguns han assumit d’una manera ben decidida la idea que la seua funció no és escriure millor, sinó estar-hi millor relacionats.

Entre les recomanacions, la que va fer Rita Barberà dijous passat, dia de la inauguració. (A València, per cert, les coses continuen inaugurant-se dijous; segons la rumorologia popular –en aquests casos gairebé sempre ben informada– a causa de l’agenda de cap de setmana de la senyora alcaldessa, que la porta, des del mateix migdia de divendres, lluny de la ciutat). Barberà va recomanar de llegir la biografia –no sé si autobiografia– de Ratzinger, l’actual cap visible de l’església catòlica, la visita del qual és el tema a repetir durant les pròximes setmanes pels governants valencians i sectors circumdants. Urbi et orbi.

26 d’abril 2006

Instant

Epigrama

Si no romandre,
entendre què no sóc:
el goig de creure

comença dins els ulls,
acaba amb la mirada.

Isidre Martínez Marzo, Hostes

25 d’abril 2006

Tapís

I el cas és que arriba un dia en què ni el mateix Ulisses és capaç, a petició de Penèlope, de tibar el seu propi arc; ni encara menys de disparar-hi cap fletxa. Un dia en què no es reconeix a l’espill, ni tampoc no el reconeix ni el seu gos. I llavors, aquell dia, Ulisses no sap si acaba o si realment comença l’Odissea.

24 d’abril 2006

Velocitat

Imatge

Per capricis del calendari –i també pels de l’Església encara imperant– un breu trajecte amb tren ens porta –avui– del patró d’un país al patró d’una comunitat autònoma. I anem fent...

19 d’abril 2006

Triar

No crec –com m’han dit en alguna ocasió– que em dedique a les misses laiques. Cas de ser així, però, tampoc no deixaria de tractar-se d’un mal menor. La meua visió, tanmateix, n’és tota una altra: una manera de viure, ja molt i molt interioritzada, que pretén aprofitar fins a l’extrem l’escàs marge de llibertat que ens queda.

Aquests dies passats, per exemple. Repartits –d’acord amb el nostre propi horari– entre el treball que necessàriament havíem d’enllestir i el gaudi d’una ciutat semideserta. Sense cues, ni aglomeracions, ni retencions. Sense operacions eixida ni tornada.

Hem pogut triar, i aquest és –evidentment– el centre de la qüestió. No ho vam poder fer l’any passat, i no sabem si ho podrem fer l’any vinent. Però, enguany, hem pogut triar. I avui, en canvi –sense cues, ni aglomeracions, ni retencions; sense operacions eixida ni tornada– comencen les nostres vacances.

17 d’abril 2006

Qüestió de noms

En un país tan limitat i tan essencialment endogàmic, fer servir només les inicials per tal de referir-se a segons quins personatges en determinats papers no deixa de ser una activitat ingènua, que es practica amb una bona dosi d’autosuggestió. Així per exemple en Senyals de fum, el dietari que acaba de publicar Joan Garí, podem llegir:

El cas de S., que viu a Barcelona. En uns anys, i aprofitant el trampolí del diari on treballava, s’ha fet un lloc en la societat catalana, rendibilitzant sobremanera –i, en tot cas, molt més que a València, on era pràcticament ignorat– el seu sòlid fons cultural i un estil d’expressió finalment alliberat de certes arideses originàries. [...] S. ha ocupat, finalment, l’espai natural que se li negava a València.

O, també en el mateix volum:

Invitat a Sueca, a les tertúlies de ca Fuster, amb l’excusa de la novetat: Les hores fecundes. [...] Abans de l’acte anem a veure J.P. El trobe més vell que la darrera vegada –fa set anys–, amb un groc facial com de pergamí i d’interior. Parlem de tot un poc i de Joan Fuster. [...] Assegut al seu butacó sòlid i burgés, aquest home que contempla l’efecte en nosaltres de les seues paraules és un dels millors prosistes de la nostra literatura.

La coincidència: S., al seu dietari, també explica la visita de rigor a J.P. Segons com, pelegrinatge obligatori dels escriptors valencians del gènere.

15 d’abril 2006

Global

imatge

Ben mirat, el primer indici de l’actual era global no el dóna cap analista més o menys lúcid. El dóna, en canvi, un personatge de ficció. Personatges estrictament dolents, vocacionalment dolents, sovint amb el títol de doctor o de professor, que tenen l’ambició de governar tot el món o, en molts casos, de destruir-lo també en la seua totalitat. Pense, per exemple, en personatges com Moriarty, en la literatura; com Mabuse, en el cinema; o com aquell Doctor Infern de la meua infantesa de dibuixos animats japonesos.

13 d’abril 2006

Roses

The stones from my enemies
these wounds will mend
but I cannot survive
the roses from my friends

Ben Harper, “Roses From My Friends

11 d’abril 2006

El pes del metall

Després de seixanta pàgines d’esforçat intent, El metall impur de Julià de Jòdar –l’obra guanyadora del Premi Sant Jordi 2005, que convoca Òmnium Cultural amb la col·laboració de la Fundació Enciclopèdia Catalana– se’m cau definitivament de les mans. Vita brevis...

10 d’abril 2006

Drets lingüístics

La setmana passada, gairebé al mateix temps que es coneixia la sentència redundant del Tribunal Supremo –redundant no perquè convertesca en sentència allò que és evidència, sinó perquè ve a sumar-se a una desena d’anteriors que deien, en allò fonamental, el mateix– es presentava a València la Guia pràctica dels drets lingüístics al País Valencià, que han preparat Alfons i Francesc Esteve.

Avui mateix me l’han feta arribar a casa, i una primera ullada mostra –com de costum– una feina ben feta, d’una utilitat pràctica i immediata. I no només en allò que ja esperava: una sistematització ben accessible a l’ús quotidià dels nostres drets en tant que parlants d’una llengua oficial al territori que habitem. Sinó també, i sobretot, en allò que té de dissolvent de determinats mites negatius. Ras i curt: malgrat els molts entrebancs de tot tipus que tenim per exercir amb normalitat de catalanoparlants a casa nostra, la llei ens atorga molts més drets que no pensàvem –i, en conseqüència, molts més dels que fem servir.

08 d’abril 2006

Del temps i dels canvis

imatge

El nucli central de la història podria passar per l’argument d’una clàssica pel·lícula d’amor; d’un amor arravatat, incondicional i etern. Podria passar-hi, especialment, si el reduïm a allò de més essencial, a allò que repetiran les sinopsis de les cartelleres cinematogràfiques: Antoine, un home ja madur, viatja fins a Tànger amb l’excusa de supervisar unes obres, però amb la intenció real i secreta de recuperar Cécile, el seu primer i gran amor, a qui no veu des de fa trenta anys. Però Les temps qui changent és una pel·lícula d’André Téchiné, i això és una garantia que, més enllà de l’anècdota que en fa de fil conductor, trobarem la mestria del director francés en l’art de mostrar els conflictes humans.

Efectivament, si en Les roseaux sauvages Téchiné construïa un dels retrats més nítids i honestos de l’adolescència que ha donat el cinema contemporani, ara la seua mirada se centra sobretot –encara que no de manera exclusiva– en la maduresa. La maduresa com un territori on els anhels i les esperances poden difuminar-se fins a quedar soterrats per la quotidianitat més estricta, per la supervivència pura i dura. Com un espai en què, sovint, es fa necessari trobar un punt d’inflexió a tantes inèrcies com s’han anat acumulant al llarg dels anys. Al voltant d’aquesta història principal, però, tota una sèrie de personatges aparentment secundaris, però que no ho són tant: personatges joves tocats pel fracàs prematur, pel desarrelament i la desorientació, que lluiten contra uns dimonis personals que s’evidencien massa grans per a la seua feblesa.

06 d’abril 2006

Gratuïts

Per això, l’arribada d’aquesta púrria de diaris gratuïts és tan dramàtica i perillosa, perquè ens uniformitza, ens projecta directament a la massa. Aquests diaris es caracteritzen precisament per la manca d’estil propi; tant se val que es diga Metro, 20 minutos, ADN, Qué! o Micalet, en tots aquests la informació es presenta en forma de comunicat de premsa, amb una absència de bons columnistes i amb una evident carència de línia editorial. Són diaris que no busquen incidir especialment sobre el lector, és senzillament publicitat encoberta, sovint de caire institucional.

En molts sentits, la premsa gratuïta representa l’atac més important a la pluralitat de la informació. Els mitjans –les empreses– haurien de resistir-se a participar d’aquest negoci que, a ben curt termini, els afectarà molt greument.

Martí Domínguez, “L’estil i la premsa” (publicat avui en El País)

04 d’abril 2006

Apunt (4)

Ben mirat, el fet de tenir doble personalitat no deixa de ser un balafiament de recursos.

03 d’abril 2006

Fantasmes

Quina ànima en pena vaga, sense trobar el repòs etern, arrossegant grillons, cadenes i qui sap si també un poc de mala consciència, pels foscos racons de la seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?

02 d’abril 2006

Benzina

La primera sorpresa: trobar la revista, a València, en un lloc normal de venda de premsa, sense recórrer a la subscripció o a l’Establiment Regentat Per Gent Compromesa. La segona, però, i la més important, n’és el contingut; perquè Benzina és una revista cultural en català que –contra tot pronòstic– no sembla el butlletí de cap societat paleontològica ni el catàleg d’un museu de prehistòria.

La premsa –la meua– es divideix bàsicament en dos grups: la que s’escriu en català i la que compres perquè te n’interessen els continguts i la manera de tractar-los-hi. Dos grups, per cert, amb ben pocs punts d’intersecció. Benzina, en canvi, parla –en català– d’allò que m’interessa: John Irving, Josep Maria Fonalleras, una entrevista amb Michael Haneke o el darrer disc de Mogwai són alguns dels temes del primer número. I articles d’opinió, com el que signa Sebastià Alzamora, on pots llegir –a propòsit de l’anunci de la retirada de Lluís Llach– allò que tantes vegades has afirmat en públic –i que tan poc políticament correcte és d’afirmar en determinats àmbits: que fa més d’una dècada que el cantant no ha publicat res amb un mínim d’interés.

És només un primer número, però hi ha motius per a l’esperança. La normalitat, cas d’existir, deu assemblar-se bastant a això.