31 de maig 2006

Llegir

Sent una expectació bastant inaudita respecte de la campanya de foment lector que s’inicia demà. Inaudita, perquè acostume a ser molt escèptic respecte de l’èxit que poden assolir aquest tipus d’iniciatives; i perquè dubte, fins i tot, de l’encert d’algunes de les precedents. Sóc incapaç, però, de valorar quin efecte real pot tenir aquesta en concret, en una societat tan profundament adormida com la valenciana; en part, justament, a causa de la convicció que hi existeixen les condicions adients perquè un fet d’aquestes característiques i implicacions passe desapercebut.

D’altra banda, però, una sèrie de peculiaritats en aquesta campanya adoben aquella expectació, pel que tenen d’extraordinàries –de poc comunes– a casa nostra: en particular, l’ambició que es pot endevinar al darrere del projecte i la capacitat que han mostrat els seus impulsors en implicar-hi sectors habitualment ben distants; alguns, fins i tot, tradicionalment al·lèrgics. Els valencians, malauradament, no només no estem gens avesats a veure en el nostre Govern un impulsor de la cultura i de la llengua, sinó que l’hàbit és el de veure’ns forçats a enfrontar-nos-hi constantment –i això inclou, de manera molt directa, una malaguanyada i prostituïda televisió pública. Només pel fet de veure'ls-hi, doncs, ja haurà pagat la pena l'esforç.

29 de maig 2006

Instruccions d'ús

Presque tout ce que nous savons d'autrui est de seconde main. Si par hasard un homme se confesse, il plaide sa cause; son apologie est toute prête.

Marguerite Yourcenar, Mémoires d'Hadrien

28 de maig 2006

Guantánamo

imatge

És un d’aquells secrets a veus que compartim discretament, com si referir-se a determinades coses fóra molest: perquè no és políticament correcte parlar de fets desagradables, o per evident i per estèril. Guantánamo, la base nord-americana –simptomàticament, en territori cubà– convertida en presó, en màquina d’humiliació i tortura per a desenes de detinguts en Afganistan i Iraq. Unes detencions inhumanes, que fan cas omís de qualsevol legislació internacional referida al tractament dels presoners de guerra o –simplement– de respecte pels drets humans, ocultes al control d’observadors imparcials; i, després de tants anys de reclusió, sense que els seus carcellers hagen presentat cap tipus de càrrec contra ells.

The road to Guantánamo, la pel·lícula de Michael Winterbottom, és una denúncia agosarada i colpidora de la situació en aquella presó del Carib; però també de la manera com es dirigeix l’opinió pública a partir de la manipulació dels mitjans de comunicació, fins a crear una veritat virtual de guerres netes i justes, capaç de justificar qualsevol acció. Una pel·lícula que pren partit de manera molt evident, i que impressiona doblement en narrar un cas real: el de quatre joves britànics d’origen pakistanés que acabaren embolicats en una situació que no entenien.

27 de maig 2006

Currículum

[En una etiqueta]

Nacido en Irlanda. Engordado en Irlanda. Sacrificado en Irlanda. Despiece en Irlanda.

26 de maig 2006

Bàrbars

Malgrat que ho hàgem oblidat –o justament per aquest motiu la Història continua amb el seu moviment oscil·latori, pendular, cíclic.

El gran invent del segle XX havia estat –o això pensàvem– la classe mitjana: l’antídot contra les revolucions en l'ocultació subtil del poder i en l’aparença que aquells que no tenien res a perdre ja no existien. Si més no al nostre àmbit: l’únic que ens havia interessat.

Ara, però, tornem a viure esperant l’arribada dels bàrbars. I ja no els intuïm a l’altra banda de cap muralla, sinó que els sabem a sota del llit mentre dormim, al seient del costat del metro, a l’àrea de descans de l’autopista, entre els passatgers d’un vol comercial o als voltants d’una urbanització de luxe. I som conscients que no podem parlar amb ells: perquè són bàrbars, i perquè novament no tenen res a perdre.

Amagar la brutícia sota la catifa sempre ha acabat de manera idèntica: arriba un punt que no pots mantenir-hi la teua confortabilíssima butaca a sobre.

24 de maig 2006

Vida

En contra d’allò que afirma el conegut aforisme fusterià, morir és morir; i deixar d’escriure, una altra cosa bastant més innòcua. Amb tot, hi ha la consciència explícita, cada dia que passes allunyat d’una determinada rutina, que fa tots els possibles perquè recordes quines coses t’hi has deixat.

Aquests dies passats has patit d’una rutina extraviada, desbordada pel damunt, aclaparada per una activitat tan plaent com frenètica. La teua obsessió d’alçar acta se n’ha ressentit inevitablement. I no t’importa: queden per a tu les coses que no han arribat mai al paper. I només confies que el corcó aquell que acostuma a actuar per lliure, sense consentiment, no t’ho tinga massa en compte.

20 de maig 2006

Massa hòsties

[De la premsa]

Religioses de monestirs de Serra i de Puçol fabricaran més de mig milió d’hòsties per a la missa que farà Ratzinger a València el 9 de juliol.


imatge

18 de maig 2006

Els altres

Entre les opcions, entre les tries que ha anat fent, la d’allunyar-se d’inèrcies estèrils, de persones a qui no es volia semblar o amb qui tindria el mínim lligam possible; allunyar-se, fins i tot, de llocs concrets.

Amb el temps, però, n’ha oblidat els arguments i només en conserva la consigna. I quan l’atzar l’hi torna a posar en contacte, es sorprén de constatar fins a quin punt ha crescut la distància que hi havia existit algun dia. L’increment que resulta quan dos caminen en sentit oposat.

15 de maig 2006

El professional

A més d’una debilitat personal i –en conseqüència– d'una obra esperada, la lectura d’aquests dies deu ser una excel·lent demostració d’allò que significa la professionalització de l’escriptor.

Fins que et trobi, la darrera novel·la de John Irving, sobta d’entrada perquè manté intacte el títol que ja s’apuntava ara fa cinc anys, quan se’n publicava l’anterior. Cosa que dóna una idea bastant nítida de la feina de planificació prèvia que s’hi amaga.

Però, sobretot, la capacitat per construir una història de nou-centes denses pàgines, més a prop d’algunes de les grans novel·les clàssiques que no de les produccions actuals destinades, segons que diuen, a un lector que només entén el llenguatge de la brevetat, adaptable a l’horari del metro o de l’autobús.

Llegides dues-centes pàgines fins al moment, sembla evident que la història no va a tenir forats negres, sinó que –com passava en il·lustres precedents com aquella genial Una dona difícil– Irving ha dissenyat prèviament un univers on totes les peces, amb seguretat, acabaran per encaixar.

Un escriptor professional que deu ser també –com ho és Irving– algú que posa d’acord al públic –amb un nombre de vendes indecent– i a la crítica –si més no l’europea– amb unes històries que poden ser llegides des de diferents nivells i punts de vista.

14 de maig 2006

Strange Fruit

imatge

Southern trees bear strange fruit,
Blood on the leaves and blood at the root,
Black bodies swinging in the southern breeze,
Strange fruit hanging from the poplar trees.

Pastoral scene of the gallant south,
The bulging eyes and the twisted mouth,
Scent of magnolias, sweet and fresh,
Then the sudden smell of burning flesh.

Here is a fruit for the crows to pluck,
For the rain to gather, for the wind to suck,
For the sun to rot, for the trees to drop,
Here is a strange and bitter crop.

11 de maig 2006

La manera més salvatge

imatge

Anit, concert de Pascal Comelade i Enric Casasses al Col·legi Major Lluís Vives. El músic del piano de joguet i el gran bufó de la poesia catalana junts i combinats. Dues concepcions, en definitiva, molt properes i necessàriament complementàries: música i poesia en les seues vessants més lúdiques i lliures. I, en el cas concret de Casasses, un poeta a qui sempre he preferit molt més d’escoltar que no de llegir.

El resultat: un concert deliciós, amb uns músics d’una excepcional qualitat, més enllà de l’aposta evident per una posada en escena molt plàstica i visual, molt espectacular; més enllà de l’aposta pel show, si es vol. I en un àmbit –el Lluís Vives– que continua exercint d’oasi enmig del brogit de l’avinguda de Blasco Ibáñez, l’escenari indefugible d’alguns dels records més vius de l’època universitària.

la manera més salvatge / selvàtica i salvadora / de moure el cos, la manera / més subtil i muscular, / més a prop de la Matèria / Feta Font Perquè Font És, / el moviment del cos més / insultant de tots i, sí, / si vol, el més amorós / és la paraula i parlar

09 de maig 2006

Incompatibilitat

Frank McCourt no va publicar el seu primer llibre –Les cendres d’Àngela– fins als seixanta-sis anys. Deu anys després, la seua darrera novel·la n'explica la causa:

És que feia classes, per això he trigat tant. No pas en una facultat, on tens tot el temps del món per a escriure i per a d’altres distraccions, sinó en quatre instituts públics diferents de Nova York. (He llegit novel·les de les vides de professors universitaris en què semblaven tan enfeinats amb l’adulteri i les lluites acadèmiques, que un arriba a preguntar-se com podien trobar temps per a fer alguna classe.) Quan fas cinc classes d’institut al dia, cinc dies a la setmana, no tens propensió a anar-te’n a casa a aclarir-te les idees i afaiçonar una prosa immortal. Després d’un dia de cinc classes, tens la closca plena del brogit de l’aula.

Frank McCourt, El professor

08 de maig 2006

Col·lateral

Allò pitjor de la diarrea verbal és que sol anar acompanyada d’un cert restrenyiment cerebral.

06 de maig 2006

Escala

Una cita del dietari de Raimon, que recull Joan Garí en el seu:

Entre els autodidactes abunda l’autoignorant. Entre els posseïdors de títols universitaris abunda molt més l’ignorant a seques.

Podem pujar, però, un graó més: entre els expenedors de títols universitaris abunda l’ignorant cum laude.

05 de maig 2006

Freakshow

Al Levante d’avui, un text de difícil classificació, publicat sense signar i que s’enceta amb aquest paràgraf antològic, que transcric sencer:

Aunque algunos especialistas de Gandia han puesto el grito en el cielo y han criticado la ausencia de cualquier referencia en la adaptación cinematográfica de Vicente Aranda a la supuesta valencianidad de Tirant, el personaje de la novela de Joanot Martorell, lo bien cierto es que Tirant nace, según la imaginación de su autor, en Bretaña. Tirant es bretón. Y sus hazañas no transcurren en el antiguo Reino de Valencia ni tampoco en las proximidades de Gandia, tierra que no pisa pero que se ha convertido en otra de las críticas que ha recibido la versión cinematográfica.

Especialistes de Gandia diu, però no sabem en què. Potser en l’art de posar el crit al cel –i hi tindrien competidors a cabassos– però el cas és que, per més que haurien cridat, no hem sabut de cap crítica en aquest sentit. En qualsevol cas, és evident que no poden ser especialistes en la novel·la de Martorell: Tirant –el personatge– sempre ha sigut tan bretó com la famosa matèria.

Allò més curiós, però –i potser algú més esotèric que no jo estaria temptat de trobar-hi una relació– és que la pàgina anterior del mateix periòdic parla d’una pel·lícula que, amb el títol d'El Código Aparinci, va a rodar-se aquest estiu a València amb Mariano Ozores com a codirector i Pajares i Esteso de protagonistes. Unes pàgines abans, de fet, el Conseller de Cultura –és un dir– Font de Mora es posava a la cua per al càsting.

04 de maig 2006

Montserrat Abelló i l'home del temps

Avantatges dels nostres dies, ahir passejàvem València en mànega curta i sota el sol, sabent que avui hi tindríem pluja. Deixem, doncs, algunes tasques indefugibles per aquesta vesprada. I l’oratge segueix el guió previst des dels primers minuts del dia.

Entre les tasques d’una vesprada plujosa, el ritual de descobrir un llibre, d’encetar-lo amb tot el cerimonial requerit per al cas. Memòria de tu i de mi, de Montserrat Abelló, en aquest cas. Un plaer, entre tant de debutant obtús, entre tanta joventut octogenària, llegir aquesta adolescent de vuitanta-vuit anys i de poesia lluminosa. Que escriu sobre la mort del company, però ho fa parlant d’amor i de presència; que se sap en un moment vital en què tot es relativitza, però amb una ànsia de vida que no pot –ni vol– ocultar.

EIXUGA’T LES MANS

Eixuga’t les mans
i mira’m els ulls
i digue’m ben fort
el molt que m’estimes.

I oblidaré la fredor
del matí,
les tardes feixugues
i els falsos somriures.

I tornaré a ser jo mateixa.

02 de maig 2006

De bategar

Matar el pare i casar-se amb la mare, la recepta psicoanalítica d’inspiració clàssica. Una recepta en què la primera part de la sentència és condició de la segona. Però Tom –el protagonista de De battre mon coeur s'est arrêté– vol fer realitat la segona mentre es demostra totalment inhàbil a deslliurar-se d’una conflictiva i feixuga figura paterna. De fet, una de les poques conclusions de la pel·lícula aniria en aquest sentit: mai no acabem de matar el nostre pare; ni tan sols quan sembla –com ho sembla en un moment de la narració– que s’ha aconseguit.

La pel·lícula de Jacques Audiard, un remake de la nord-americana Fingers, és incòmoda de veure. Una incomoditat buscada, que encomana un ritme cardíac totalment contradictori amb allò que suggereix el títol. Un interessant treball que té entre els principals actius a un dels actors més captivadors i versàtils de l’actual cinema francés: el Roman Duris de les pel·lícules de Gatlif –aquell genial Gadjo Dilo– o de les de Cédric Klapisch.

01 de maig 2006

Contrapunt

I la qüestió, és clar, és que aquells eren francesos només de vocació.