26 de març 2006

Castorp al Paradís (II)

Haver llegit aquesta història, i haver-la llegit en el lloc i en la situació que ho he fet. La conseqüència: no puc evitar de copiar-ne alguns fragments.

La tradició està més que establerta; en la literatura, però també en la vida. La fugida, el trencament radical, l’aïllament d’aquells que escapen de l’infern o dels que busquen el paradís –dos moviments similars, però no necessàriament idèntics. I, a partir d’ací, el resultat que es deriva del canvi.

Com aquells personatges boccaccians, que es refugiaren de la pesta que aniquilava les ciutats i idearen cent històries. Com diuen que va fer Jaume Roig a Callosa d’En Sarrià, també fugint de la pesta de València i inventant tota una diatriba contra les dones. Com Hans Castorp, pujant per sempre més els graons d’una muntanya màgica. I ara també com Erik Zondag, el darrer dels Castorp de la literatura universal: un crític literari holandés que busca el paradís perdut en un sanatori de les muntanyes austríaques, i a qui he conegut mentre fugia d’un altre tipus de pesta que ofegava València:

El tren feia massa tard, pel vidre brut de la sostrada de Centraal Station veia com ratxes ferotges apressaven tot de neu humida sobre l’Ijssel. Era un divendres, i massa aviat per al diari on treballava com a crític, o sigui que tampoc no podria llegir l’article en què havia deixat per terra l’última novel·la d’un dels corifeus del país. Alguns escriptors s’havien fet massa vells, amb el temps havia arribat a conèixer totes les seves obsessions i els seus manierismes. A la literatura neerlandesa no es morien prou. Reve, Mulisch, Claus, Wolkers, tots ja escrivien quan ell encara era al bressol, i pel que semblava tampoc no tenien cap mena d’intenció de deixar-ho estar, encara. Segons ell, es prenien la idea de la seva immortalitat d’una manera massa literal.

Cees Nooteboom, Perdut el paradís