Ens hem acostumat, els darrers anys, a un tipus de pel·lícula argentina ben concret. Una pel·lícula d’autor, de pressupost limitat, en què els personatges, la seua història i les seues relacions tenen un pes fonamental. Narracions de tempo lent, la majoria, amb els diàlegs com a protagonistes. Tiempo de valientes, en canvi, trenca de colp aquest esquema, i en compte de fixar-se en el cinema europeu –el francés, sobretot– com a model, posa el punt de mira en el nord-americà i en algun dels seus esquemes més coneguts. Així, aquella idea d’ajuntar dos personatges en principi allunyats i posar-los a treballar en conjunt; en aquest cas, un policia en hores baixes que acaba de saber que la seua dona l’enganya i un psicòleg obligat pel jutge a fer serveis a la comunitat a causa d’un accident de trànsit. Però també, i sobretot, l’acció –inaudita en el cinema argentí que ens ha arribat en molt de temps– i la manera de tractar-la.
El resultat és una pel·lícula molt interessant, que combina l’acció, un humor molt efectiu, i una trama propera al thriller. Una història que té els millors moments en la primera meitat del metratge, amb un major equilibri entre tots els elements que fa que hi puguen surar altres temes subjacents: una mirada sorneguera als fantasmes de l’home contemporani, a la dependència de la teràpia psicològica i a la impostura que suposa sovint el seu discurs; així com la denúncia de la corrupció en la policia, l’exèrcit i els serveis secrets del país. A partir de la segona meitat, en canvi, el ritme es va accelerant, l’humor va cedint als gags, i l’acció acaba per dominar-ho tot fins a desembocar en un inevitable final feliç. Amb tot, Tiempo de valientes aconsegueix, en conjunt, ser allò que es proposa: un entreteniment amable per a un públic molt ampli i amb uns models a contracorrent dels vigents al cinema argentí. I realitzada per un director –Damián Szifron– de només trenta anys.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada