El monòleg interior, el flux de la consciència, Proust, Joyce, la revolució de la narrativa contemporània. I, portat a l’extrem, desembocar en les psicologies complexes, en les malaltes, en les torturades. Desembocar en el deliri, en l’intent d’escriure el deliri. El mateix deliri que, en forma de material impúdic, ocupa les portades dels diaris valencians d’avui mateix de manera obscena. Un deliri, en canvi, que Claudio Magris ha fet servir per condensar en un únic personatge una bona part de la història contemporània de la humanitat. En particular, la dels bojos, els il·luminats, els perdedors, els represaliats; la dels que van creure en la llibertat al segle XX i van lluitar contra Franco o contra Hitler, i acabaren a Dachau, primer, i a Goli Otok, després; la dels partisans, els dissidents, els inadaptats.
A cegues és això, és l’escriptura d’un deliri –una escriptura que l’autor ja havia assajat en La mostra, una obra de difícil classificació en què tant el llenguatge com la forma s’encomanaven de la follia del pintor Vito Timmel. És la personificació, en una única ment malalta –i mitjançant un arriscat monòleg que es desferma sense coherència aparent– de la malaltia de tota una humanitat devastada, que es devora a ella mateixa. Un autèntic memorial del desencant.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada