Fills

[Sobre l’afecte dels pares als fills (Assaigs, “Llibre segon”, Capítol VIII)]

Montaigne és tan radicalment modern en aquest aspecte, que novament torna a xocar amb els usos del present. Hi defensa, com la millor opció tant per als pares com per als fills, que els primers passen a un voluntari segona pla, reservant-se no la part més activa de llurs assumptes –que delegarien en els fills– sinó la més còmoda. Una mena de pacte implícit que cobriria dos objectius a un mateix temps: assegurar una vellesa confortable i sense unes penúries econòmiques que devien ser freqüents en els últims anys d’existència, i promoure els fills en la vida adulta, atorgant-los independència i recursos.

Tanmateix, allò que més sorprén del text és la part final, en què l’autor escandalitzaria l’estúpida hipocresia paternal, socialment inqüestionable, irreflexiva i imitadora en un percentatge altíssim, que domina absolutament la pretesa postmodernitat del segle XXI. Perquè Montaigne hi afirma, explícitament i sense embuts, que no hi ha fills a qui s’estime més que els engendrats “amb l’ànima, els fills del nostre esperit, del nostre valor i habilitat”, ja que “són productes d’una part més noble que la corporal, i són més nostres”. I s’hi refereix en concret, clar, a la literatura i a altres produccions artístiques.

Entre els habituals exemples, l’autor s’inclou ell mateix, inclou la seua paternitat en els dos sentits del mot, en un fragment que, a més de mostrar obertament la seua preferència, esdevé una nova i impagable al·lusió a la seua literatura:

I no sé si jo no preferiria molt haver-ne produït un de perfectament ben format com a resultat del contacte amb les muses que del contacte amb la meua dona.

A aquest, tal com és, el que li done, li ho done purament i irrevocablement, com es dóna als fills corporals; el poc de bé que li he fet ja no és a la meua disposició; pot saber prou coses que jo ja no sé, i tenir de mi allò que jo no he conservat en absolut i que, exactament igual que un estrany, hauria de prendre d’ell, si ho necessitara. Ell és més ric que jo, encara que jo siga més savi.