04 de desembre 2007

Cretins (i II)

Siga quina siga, en qualsevol cas, la causa d’aquesta dualitat tan marcada, és realment suggeridor pensar que el Monzó que ens espera els propers anys és el d’aquests set contes més extensos que conformen la primera part de Mil cretins. Uns textos que ens mostren un autor que sembla evolucionar temàticament al ritme que li marca el pas dels anys, el pas de la vida i el canvi de paisatge i d’interessos al seu voltant. La vinculació de la maduresa creativa a la maduresa vital, que hi comporta la presència recurrent de la vellesa i de la mort, la degradació física, les malalties terminals, els geriàtrics com a paisatges de fons, la caducitat de les relacions personals: tristesa, en definitiva, i un color bastant més gris que en obres anteriors. Hi ha també l’humor, sí, com un contrapunt necessari i complementari: però és un humor d’aquells en què el somriure acaba per quedar glaçat a la cara.

Tanmateix, el fet –estrany a l’obra anterior de l’autor– que el recull es trobe dividit en dues parts no deixa de ser simptomàtic; i, lluny d’exercir una funció merament decorativa, es correspon amb un tall bastant rotund, que el lector nota ben aviat. Especialment després d’una primera part com l’esmentada: la segona –tant per la forma com pel contingut– sap a poc, com un trencaclosques fet d’una dotzena de fragments minúsculs i impossibles de combinar, que abandona aquell nucli temàtic per obrir-ne tot un ventall a penes si apuntats. Amb algunes peces que formalment funcionen com autèntics mecanismes de rellotgeria, però que tornen a referir-se a l’anècdota en compte de fer-ho a la categoria.

0 comentaris: