03 de desembre 2007

Cretins (I)

Vam llegir els primers reculls de relats de Quim Monzó a mesura que es van publicar, i l’admiració incondicional de l’inici va anar transmutant-se –sobretot a partir d’El perquè de tot plegat– en un altre sentiment més difícil de delimitar. Una sensació contradictòria, que voldria explicar com, a mesura que l’autor barceloní depurava de manera evident la tècnica com a contista, s’allunyava dels nostres interessos lectors. A major perfecció formal –podríem dir-ne– major fredor i, en conseqüència, menor capacitat d’emoció, de contacte sentimental amb aquells personatges i les seues anècdotes vitals.

imatge

Mil cretins en torna a ser una mostra, delimitada –però– d’una manera molt precisa en les dues parts en què l’autor ha dividit aquest nou recull de contes. Una primera part simplement genial, la plasmació literària del que s’intueix una evolució personal –vital– lògica; amb uns textos que opten molt més pels sentiments en detriment de la ironia, amb un to en què la malenconia ben sovint s’iguala amb l’humor. I una segona més discreta, des del nostre punt de vista: excessivament fragmentària i anecdòtica, de textos molt breus, amb més distància respecte de les situacions objecte de la seua mirada, amb menys implicació, tot i que formalment impecable.

El conjunt ens mostra el Monzó de sempre, capaç de la dissecció social més precisa, el que narra l’ambigüitat i la desorientació, el de l’humor negre. El Monzó, en definitiva, que retrata la vida i les seues contingències, amb la prosa afilada d’algú que en domina els recursos i amb la mirada incisiva del fotògraf expert. Però també el Monzó que n’obté, de tot plegat, una col·lecció d’imatges sovint gèlides. Potser és que la vida és això, i l’autor no vol trair-ne el sabor amarg en aquests contes; però és justament aquest minimalisme algunes vegades asèptic i altres anecdòtic que mostren alguns dels seus contes –ací, concentrats en la segona part del llibre– allò que els dota d’una certa lleugeresa.

0 comentaris: