Ahir, estrena –a la Facultat de Filologia de València– de la pel·lícula documental Ser Joan Fuster, produïda pel Taller d'Audiovisuals i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat. Un documental imprescindible, tan imprescindible com el magnífic Del roig al blau que ja havia estat al càrrec del mateix realitzador, Llorenç Soler. I molt emotiva, també; tot i que aquest sentiment tinga un regust, si més no, agredolç: el regust que deixa el fet de mirar a la cara una societat tan desagraïda, amnèsica i suïcida com la valenciana –i que no reconec, per cert, en el conte de fades que va publicar fa uns dies La Vanguardia.
A la presentació prèvia, el propi Soler parla de la voluntat de fixar un Fuster definitiu; canònic, en diu ell. I espere sincerament que s’equivoque, que evitem la tendència –que amb Fuster acostuma a ser especialment exagerada– a la momificació reverencial: res més lluny, em sembla, del fil conductor de l’obra de l’assagista, que és incitació al pensament actiu, desinfectant, escèptic, provocador.
Diu Soler també que l’encàrrec de la Càtedra els obligava a un treball essencialment acàdemic; una idea molt més justificada i comprensible que l’anterior, tot i que no sé si del tot aconseguida. Perquè en el documental hi ha molt present el Fuster, per entendre’ns, de Nosaltres els valencians; però hi trobem a faltar, potser, el de Diccionari per a ociosos. La importància d’aquella vessant fusteriana admet poca discussió, fins al punt que és més que raonable el dubte sobre com seria actualment la societat valenciana sense l’aportació que hi va fer el de Sueca. Però, la preeminència en el film d’aquest Fuster més cívic, més polític, sembla descompensada; i arriba a ser –potser– excessiva, per hegemònica. Sobretot, si pensem que es tracta de l’obra d’una càtedra universitària.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada