15 de febrer 2010

Notes autobiogràfiques

Octubre, 1885.

Vint-i-cinc anys. La flor de la joventut ja ha passat. Ja sóc home. És notable que un sia home en el sentit de la plenitud física i de drets, precisament així que s'ha acabat el temps més hermós de la vida. Me direu que això és una llei natural; que el tipus de bellesa és la flor i no el fruit. Doncs això mateix, l'ésser això una llei natural és el que em commou; el que una cosa és més estimada pel sentiment cabalment ans d'ésser el que ha d'ésser; el que un nen, que en res pot ajudar-nos ni pot servir-nos per a cap fi egoista, el mateix que una flor que no ens pot nodrir, ens sien més plaents... que l'home forçut o savi i el fruit saborós que ens alimenta; i que coses que mai arriben a tenir utilitat d'importància sien precisament belleses tipus: una rosa, un rossinyol, un estel, una verge morta a setze anys. La flor de la joventut ja ha passat per a mi, l'edat dels amors dolços. [...]

10 octubre 1910.

I ara han passat vint-i-cinc anys i avui ne compleixo cinquanta. Sóc casat amb la mellor de les dones, que m'estima amb passió. Tinc dotze fills bons i sans, casa pròpia i esbarjosa, una fortuna suficient a mantenir-me amb els meus, un nom honrat pels meus conciutadans, una glòria de poeta, i una salut de cos i d'esperit que no em fa enyorar els vint-i-cinc anys. Al contrari: en aquest mateix moment acabo de rellegir lo escrit vint-i-cinc anys endarrera, i dono gràcies a Déu que d'aquell jove tan decaigut moralment n'hagi volgut fer l'home que ara em sento. [...]

Joan Maragall

0 comentaris: