Hi ha obres que tenen la capacitat d’impressionar-te sense que, d’entrada, en pugues dir poc més que quatre obvietats. Que ets conscient que t’han impactat, però també del fet que no ets capaç d’objectivar-ne els motius. Que queden larvades al teu interior, i van creixent-hi i obrint-se pas a poc a poc. Que tenen un recorregut llarg, que no només no s’exhaureix en el primer contacte, sinó que s’enriqueix amb el segon, amb el tercer...
Obres com Los pasos dobles, la pel·lícula d’Isaki Lacuesta; un híbrid genial i estrany, en la cruïlla de molts àmbits, estils i gèneres. Arriscada i personal. Bella. Un joc d’identitats que es barregen i es confonen, una recerca que és artística i vital al mateix temps, un western atípic i una llegenda africana amb endevinalles, amulets, retornats de les aigües i un santó que viu dalt d’un baobab.
És difícil saber realment el secret dels passos dobles; però, potser, també en aquest cas, allò que de veritat compta és la pròpia recerca.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada