28 de desembre 2012

Espigolar

Les glaneurs et la glaneuse, la pel·lícula d’Agnès Varda. Una excel·lent transposició al llenguatge cinematogràfic d’allò que en literatura significa el gènere de l’assaig.

Hi ha un tema central més o menys evident: l’activitat d’aquells que espigolen entre les restes que deixen els altres. Però hi ha també la digressió, la divagació cap a temes més o menys circumdants, o que sorgeixen per relacions més conjunturals o anecdòtiques. En l’assaig, en el bon assaig, això és un reflex de la manera com actua el pensament humà, el pensament en procés. En la pel·lícula de Varda, ho és del propi procés de filmació, de les coses que hi apareixen relacionades o per atzar, de la reflexió de l’autora sobre la pel·lícula que fa.

I ací trobem un altre punt de connexió: la presència —bàsica i essencial— d’un Jo discursiu, que exerceix de subjecte la major part del temps; però que, de vegades, també esdevé objecte —aquelles seqüències en què Varda es fa visible, enfoca la seua pell per a parlar del pas del temps, de la vellesa. És aquella combinació que llegim en Montaigne, natural i gairebé indestriable, entre el discurs sobre el bon govern d’una ciutat —per exemple— i el dels dolors que li provoquen les xacres físiques que pateix. I em sembla que és justament aquesta llibertat, l'aparent naturalitat, la que fa tan atractiu aquesta mena de discurs.

El tema em va impressionar la primera vegada que vaig veure la pel·lícula. Però, la realitat és que ara mateix és —potser— més actual encara. Una societat falsament opulenta, que llança quantitats ingents de coses útils, de deixalles aprofitables. I, sobretot, aquells que poden viure només del que els altres rebutgen. Als camps, als mercats, als supermercats, als contenidors de fem. Els que hi espigolen perquè no tenen un altre remei; però també aquells que sí que en tenen, i ho fan per ètica, o per principis. O, fins i tot, per malaltia.

De manera inevitable, hi apareix també el tema secundari del temps, de com tot es veu afectat pel pas del temps: els aliments es fan malbé, els materials s’oxiden o es corquen. Varda filma la seua pell, les petges del temps en la seua pell; els indicadors d’un ésser viu que està en l’última fase de l’existència.

2 comentaris:

Begonya Mezquita ha dit...

Aquest llenguatge, aquest no lloc, aquesta frontissa que obri altres portes... Tu ho trobes (i supose que ho busques) en l'assaig. Jo ho busque (i de vegades ho trobe) en la poesia. Però no discutirem ara per això. Gèneres a banda, és una pel·lícula jo diria imprescindible i les teues paraules li fan molt de bé.

Pere ha dit...

L’altre dia, mentre la tornava a veure (dotze anys després?), pensava fins a quin punt s’assembla a allò que en literatura anomenem assaig. Però, efectivament, la pel·lícula també té molt de poesia, del llenguatge poètic. Però això t’ho deixe a tu, Mestra!