08 de juny 2005

Narratologia

Al Discurs sobre la dignitat de l’home, Pico della Mirandola recorda com Moisés i Timeu donaven com a motiu de la creació de l’home la necessitat del creador que hi hagués algú que admiràs el món: "acabada l’obra, l’artífex desitjava que hi hagués algú que apreciàs la raó de tan gran obra, que n’estimàs la bellesa, que n’admiràs la grandesa".
El primer cas de megalomania, o de l’ego excessiu d’un artista, havia de ser, òbviament, el del demiürg totpoderós. També, el primer exemple de la construcció d’un lector model.

04 de juny 2005

Intel·lectuals i nespres

Suplement “Quadern” (el raconet setmanal d’El País per als exòtics que llegim en català) del 2 de juny. La columna habitual de Joan Francesc Mira, aquesta vegada sota el títol –simptomàtic– de “Nispros i llibres”. L’hagués pogut titular perfectament “Del sexe dels àngels”; i no ho diem nosaltres, que ho diu ell mateix en les darreres línies:
No és poca cosa o, almenys, és prou per no haver de parlar de l’estatut d’autonomia (ja l’he llegit sencer: tan fluix d’idees bàsiques com de gramàtica elemental) ni del referèndum a França: veure feliços els polítics valencians no sé de què és símptoma, veure com exulta LePen, sí que ho sé.
Amollar aquestes dues frases per tancar una columna que hem omplert a còpia de divagacions d’interés dubtós sobre les nespres. Fa gràcia. Sobretot per la manera de liquidar els temes, o per la facilitat amb què dos i dos –per a alguns que s’agraden d’anomenar-se intel·lectuals– fan sempre quatre.
Votar no en el referèndum europeu, per a aquests intel·lectuals nominals, és –sempre– símptoma inequívoc i unidireccional; ja ho va dir algú també poc abans que es votés a Espanya: si LePen feia campanya pel no és que havíem de votar sí. Gran argument. Tan gran com aquell altre que hi va focalitzar tota la campanya: votar no a una proposta concreta de Constitució Europea equival a votar no a Europa.
Com que som frívols, poc intel·lectuals i, sobretot, molt inconsistents, ens hem alegrat del no francés. I de l’holandés. O Europa està plena de lepenistes o és que els comptes... Però parlem de nespres, que és molt més fàcil. Al capdavall, és el que fem sempre, no?

03 de juny 2005

Cicle

Despertar-se sense

fer-ho, anar amb els ulls

oberts però sense veure, veure sense

mirar-te els ulls, ulls de son, son que em dorm.

Ja em dorm...


02 de juny 2005

Deep throat

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

01 de juny 2005

Crònica negra

Quan era infant, P volia saber què hi havia a dins de les seues joguines, què tenien aquells ninots a la panxa. P hagués volgut obrir-los, però els materials de què estaven fets i els pares li ho impedien.
Fins que ho va aconseguir amb aquell cavall enorme de plàstic: des d’aquell dia, P no ha tornat a aprendre res de tan important.

30 de maig 2005

Hopper, l'amic americà

Der Amerikanische Freund a la Filmoteca. Gairebé trenta anys després d'haver estat realitzada, la pel·lícula de Wenders continua resultant moderna. Una narració que barreja ingredients i gèneres diversos, Der Amerikanische Freundinfluències clàssiques –pense en Hitchcock, per exemple– i l’aclaparadora personalitat dels dos actors principals: Bruno Ganz i, sobretot, Dennis Hopper.
M'atrau el personatge que Hopper ha anat creant dins i fora de la pantalla. Veient la interpretació que fa ací de Tom Ripley, un cowboy desclassat, alguna cosa així com un àngel de la guarda entre mafiosos, he recordat –a banda de la referència més òbvia a Easy Rider– aquella altra, magistral, de Frank Booth en Blue Velvet. Sense màscara –més enllà de l'oxigen que necessita posar-se a la boca de tant en tant– sense cap caracterització ni atrezzo: poques vegades el Mal ha estat personificat d'una manera tan nua i, tanmateix, tan crua com ho fa Hopper.
El Mal, una presència difícil de delimitar, com tots els registres del rostre ambigu de Hopper. Evite parlar del Mal. Parle de Dennis Hopper.

26 de maig 2005

Escopinada

Als cretins que, en les darreres hores, us heu entestat a fornir d’arguments la meua habitual desconfiança vers l’espècie humana.

25 de maig 2005

Déjà vu

Un acord històric. Tan històric, segurament, com el que va posar en marxa l’AVL. I, com aquell, exactament igual d’inútil.
Bé, no. Inútil no. De vegades, algunes utilitats no es veuen a primera vista, sinó que van unides d’una manera inherent a l’aparent innocuïtat d’alguns invents. Així, més enllà de la utilitat evident que ha tingut per a les butxaques de personatges de dubtosa credibilitat –alguns que mai no n’havien tingut, altres que se l’han venuda pel camí–, l’AVL ha servit –està servint– per matar per asfixia un malalt que respirava amb moltes dificultats. No cal, doncs, posar-li la pistola al pit; només desconnectar-li els tubs. Molt millor, a més, si hi tenim uns còmplices de luxe.
El d’ahir també n’ha tingut un, de còmplice de luxe. Com sempre, d’altra banda: Pla ja ens té acostumats a aquest trist paper seu de comparsa inútil. Mentre el Bloc –pobrets– demana que els deixen veure el text i es queda sense la rebaixa del sostre electoral del 5%, amb la qual cosa és de preveure la continuació de la davallada als inferns; i EU, ni sap ni contesta.
Un altre acord històric, doncs, per més que, veient les primeres coses que se’n saben, no trobem on està allò que el fa històric. Algunes de les lleis que s’aprovaran o es modificaran tenen noms tan suggeridors com el de Llei de reconeixement de les comunitats valencianes a l’exterior o Llei del dret a una bona administració, per exemple. O una Llei de valencianització de les institucions, que ens consagrarà definitivament com a Comunitat Valenciana i que farà que la Generalitat Valenciana passe a ser la Generalitat i prou –Generalitat no hay más que una...
Cap sorpresa. Déjà vu. Tot d’acord amb el guió previst: un treball de primera per a Zapatero i Rajoy que, gràcies a Camps i a Pla, ja tenen un sostre ben còmode i a tocar dels dits per quan arribe el moment. Anit mateix, després de comparéixer davant de la premsa, Camps agafava un avió cap a les Illes per trobar-se amb Matas i exigir a l’uníson al Govern central “que no transferisca poder en la presa de decisions als executius autonòmics en aspectes derivats sobre finançament de la sanitat, immigració o inversions dels fons europeus per al període 2007-2013”. Doncs això.

23 de maig 2005

Projecte d'investigació

No ha estat suficientment estudiat El quadern gris des del punt de vista purament fisiològic. En concret, l’efecte devastador de la testosterona sobre l’adolescent. La tensió sensual, en diu l’autor.