06 de juliol 2005

Exigència

Uns, acostumats a tenir un espai propi d’opinió que mai no era rebatuda. A d’altres, simplement, ja els està bé amb el bocí del pastís que els ha tocat en sort. Absència total i absoluta de debat, d’un veritable debat, i no de polèmiques de pa sucat amb oli al voltant de qualsevol paperot parit per quatre amics que com a únic mèrit exhibeixen una certa capacitat d’ordenar unes quantes frases de manera coherent. Mediocritat a cabassos. I aquells, les vedettes, les patums, que no han entés –no han volgut entendre– el que significa la responsabilitat social.
I tan necessitats com estem d’esperit crític, d’exigència, d’ambició, de refutació... seria un suïcidi no aprofitar les noves opcions de comunicació al nostre abast.

04 de juliol 2005

Una cançó

Parlar de matins freds, amb la que està caient, potser resulte un poc cínic. Però hi ha cançons que no podem evitar d'escoltar amb certa assiduïtat:
Qué triste despertar / En las mañanas frías / Sin poder hallar / Tus manos en las mías. / Contemplar mi balcón / Sin sol / Y sentirme morir / De amor / Con tristeza y ausencia / En mis noches sombrías / Implorando clemencia / Con las manos vacías.
Qué triste despertar / Y verse siempre solo / Con esta soledad / Donde se acaba todo.
Y ponerme a gritar / Que el amor es mentira / Y nos deja al final / Con las manos vacías.
Josele Santiago cantant, posseït per tots els dimonis de Tom Waits i del carajillo, aquesta tremenda cançó de Chavela Vargas. Caldria ser de suro per no tremolar. Literalment.

02 de juliol 2005

La tinta invisible

En les famílies, cadascun dels fills té la seua història de taula, aquella que les mares sempre repeteixen quan ix l’ocasió de tenir un oient nou o en moments de records vells.
En el meu cas, les històries del meu germà Miguel podrien omplir un llibre sencer. Sovint, recorde aquesta que de vegades he escoltat o llegit, reproduïda en pel·lícules o llibres. A Léolo, per exemple, el germà del protagonista porta a l’orientador escolar un full en blanc on se suposa que hi ha dibuixat un conill blanc a la neu. La diferència és que la de Miguel és certa, supose que, com en les narracions orals, engrandida de sobretaula a sobretaula.
La mestra de Miguel va demanar a la classe que li feren un invent. El meu germà, després de passar-se tota la vesprada jugant, va aparéixer al dia següent a l’aula amb un parell de fulls en blanc, explicant a la mestra que el seu invent era la tinta invisible.
Allò que sempre m’ha inquietat és què devia haver escrit amb aquella tinta.

30 de juny 2005

Adjectius

Però Kafka no ha sigut mai kafkià. Ni el Dant, dantesc.

28 de juny 2005

Vaite pola sombra

Vaite pola sombra
Després d’una setmana marcada per les prediccions de doctes analistes polítics i d’aspirants de tota mena sobre el resultat final de les eleccions gallegues, arribem al dia clau amb sensacions agredolces. Perquè Fraga se’n va finalment, però com a conseqüència d’unes eleccions democràtiques i no de la condemna d’un tribunal per participar activament d’una dictadura feixista i criminal. Perquè Fraga se’n va finalment, però després que el partit que ell representa a Galícia haja guanyat les eleccions, amb un 150% (!) dels escons del segon partit més votat. Perquè Fraga se’n va finalment, però fa una mica d’angúnia haver d’alegrar-se amb l’hipotètic mal menor que s’anuncia com a recanvi. I encara en fa molta més assistir al discurs possibilista dels que troben cap relació entre aquest resultat –que no es va decidir ahir, que Fraga ja havia guanyat la setmana passada– i una mena d’efecte papallona que arribaria fins al carrer Cavallers.
Però Fraga se’n va finalment: que vaja per l’ombra i que no el tornem a veure mai més; ni a ell, ni als de la seua estirp.

25 de juny 2005

Estrangers

Em va impressionar la pel·lícula Underground, d’Emir Kusturica, i el seu particular punt de vista sobre els gitanos; però alguna cosa va canviar per sempre més quan vaig veure Gadjo dilo, de Tony Gatlif. La pel·lícula de Gatlif, amb aquell estranger que buscava obsessivament una cantant romanesa que havia escoltat en una vella cinta, tenia aquella cosa tan difícil de definir i, tanmateix, tan essencial quan parlem d’una obra d’art: la sinceritat, l’autenticitat. Des d’aquell moment, Kusturica m’ha semblat un impostor, i les seues pel·lícules posteriors –Gato negro, gato blanco, o La vida es un milagro– falses.Exils
Em sorprén comprovar que Exils és la catorzena pel·lícula de Tony Gatlif. Una obra en què torne a trobar les constants dels altres treballs que n’he vist: Swing i –sobretot– l'esmentada Gadjo dilo. Una pel·lícula sincera, un cop més, en què els gitanos i la música tornen a tenir un paper destacat. Una mena de road movie que parla sobre la recerca de la identitat individual, sobre els exilis interns i externs, sobre els camins que la vida marca i que, de vegades, poden semblar tan contradictoris: què fan dos francesos tronats intentant per tots el mitjans arribar a Alger quan tots els algerians n’intenten fugir?
Una fotografia simplement genial, que amara el relat de plasticitat i de poesia. I, com quasi sempre en les obres de Gatlif, una càrrega d’erotisme subtil que recorre tots i cadascun dels moviments dels personatges.

23 de juny 2005

Demoscòpia

Normalment, m’hagués produït un somriure divertit el fet de trobar-me a la premsa un fragment com aquest:
Adormecido con pequeños sobresaltos al calor de la lavativa demoscópica que se administra cada mañana con agua traída del delta del Ebro, Camps se cree imbatible (como se creyó un día Rajoy), pero no tengo la menor duda de que nuestro simpático gerifalte tiene los días contados. En el País Valenciano, como en España en general, la derecha sólo puede triunfar cuando la izquierda no está en condiciones de disputarle la victoria. Pero ese momento ya pasó. Veo en Joan Ignasi Pla y en su gente el equipo que en el 2007 desalojará a los monaguillos de Aznar de una Generalitat que han endeudado hasta límites vergonzosos.
La dreta només pot triomfar quan l’esquerra no està en condicions? Encara quedava algú disposat a fer servir aquest argument? Joan Ignasi Pla i el seu equip? Pla? Equip?
Trobar-me un fragment com aquest en un article d’opinió d’El País d’avui i, sobretot, trobar-me’l signat per Joan Garí m’ha provocat, en canvi, sorpresa, estupefacció i, al remat, alguna cosa pareguda a la decepció. Segurament que hi deu haver una ironia que jo no sé copsar. Segurament...

22 de juny 2005

La curiositat és l'enllaç

Posem enllaços a les nostres webs –o links, si ho preferiu, que queda més cool– però n’hi ha pocs que funcionen tan bé com aquells que activa a la nostra ment la literatura i, en general, l’art. Tan bon punt he enllestit la nota anterior sobre el Dillatari de Ponç Pons, enllace amb altres textos que el completen, que en parlen, que el glossen.
Així, Pons fa referència a la quantitat d’obres mestres que es publiquen cada setmana a casa nostra; tantes, que ens podem permetre el luxe d’obviar determinats autors que no apareixen habitualment a les fotografies. L’enllaç era, doncs, inevitable amb aquest aforisme de Stanisław Jerzy Lec:
––Per què –vaig preguntar a un crític– va escriure vostè sobre això dient que era un esdeveniment memorable que tindria una importància crucial?
––Sobre què? –va preguntar.
Però Pons també al·ludeix a la seua capacitat de sorprendre’s, de tenir curiositat. I ara l’enllaç és intern, cap a una nota d’ara fa tot just tres anys:
Per imperatius laborals, convisc i assistesc amb perplexitat a la vida d’algú que aconsegueix de moure’s pel món sense curiositat. I la perplexitat esdevé, irreprimiblement, indefectiblement, una monumental i còsmica enrabiada. La curiositat: una de les raons més fonamentals del viure.
I, pense ara, potser hauríem de donar-li la volta a l’aforisme fusterià:
Morir deu ser deixar de tenir curiositat

21 de juny 2005

Dillatari

La veritat és que "Nel mezzo del cammin di nostra vita" començ a entendre que el temps és breu i que no puc llegir tant com voldria. He de seleccionar. A les propagandes i catàlegs que m'envien les editorials tot són anuncis de novel·les mestres, brillants, genials, de lectura obligada... Després resulta que no n'hi ha per a tant. ¿Tornaré alguna vegada a experimentar l'emoció, l'impacte, la commoció, que vaig sentir llegint García Márquez, Sábato, Rulfo, Cortázar, Borges o els Tròpics de Henry Miller? Ja no sóc verge. Conec els trucs i les trampes, les mentides, la misèria de la literatura (hi ha escriptors que cal llegir, però val més no conèixer), i a pesar de tot l'estim, hi crec, la visc amb absoluta passió.


Ho escriu Ponç Pons a Dillatari, el particular dietari d'aquest menorquí irreductible, dedicat en cos i ànima a "escriviure".

17 de juny 2005

L'afinador de pianos

[A propòsit de Josep Iborra, Inflexions, Edicions Bromera, Alzira, 2005]

L’assaig, el gènere del pensament que es presenta no com a producte, sinó com a procés i –en conseqüència– en procés. Literatura del jo, literatura d’idees, meditació cultural i vital. Un artefacte eminentment impressionista i sense pretensió aparent, construït sobre el fragment i sobre la provisionalitat. Les Inflexions d’Iborra responen perfectament a aquest perfil, i potser el títol de l’obra ja en suggereix una primera lectura: de les modulacions del discurs, de la variabilitat dels interessos culturals i vitals, dels girs d’aquell pensament en acció. Els textos que s’hi reuneixen també són diversos en extensió, des de l’aforisme rotund fins a la reflexió més pausada. I s’hi mostren sota una aparença d’espontaneïtat, d’anotacions fetes sobre la marxa i sense cap pla preestablert.
Fragmentaris, en definitiva, i motivats per causes i per objectius ben diversos, com diversos en són els temes: artístics, morals, polítics... Hi destaca, per exemple, la música, un terreny en què l’autor demostra sentir-se ben còmode. No és difícil endevinar una passió al darrere dels molts comentaris que hi dedica; passió i coneixement –si més no com a melòman– a més d’una oïda aguda per tal de captar el matís més subtil. La religió i la lectura de la Bíblia des d’una posició crítica són també temes recurrents de l’obra. I, evidentment, la vida mateixa; els tòpics eterns de la gran literatura universal de totes les èpoques: el pas del temps, la mort, l’home, el somni, la Veritat i la Mentida, el Bé i el Mal...
Fet i fet, Iborra escriu l’experiència, i la converteix en literatura: ja siga aquesta una experiència real, ja siga una experiència relacionada amb la literatura i, en general, amb l’art. De vegades, sota una aparença provocadora, que amaga una visió molt intel·ligent del gènere humà i de les seues contradiccions i misèries: “La Mort i la Merda. Passem la vida estirant la cadena del wc per tal d’espentar-les i enfonsar-les cap a les clavegueres de la insignificança i de l’oblit”. D’altres, sota la forma d’una ironia que traspua un inevitable deix d’amargor, qui sap si adreçada a ell mateix; en qualsevol cas, aplicable a molts dels noms il·lustres de la nostra cultura: “Com aquell que va estudiar brillantment la carrera de piano, però es dedicà, per guanyar-se la vida, a afinar-los”.
En definitiva, és l’Home –en totes les seues vessants– el protagonista d’aquestes Inflexions. S’hi pot endevinar una voluntat de reflexió constant sobre un mateix i sobre la relació amb els altres; i, en aquesta mirada, la literatura té un paper central: des de molts punts de vista, també des de la reflexió sobre la lectura i l’escriptura en elles mateixes, com a processos, com a mecanismes circumdants a la cultura al mateix temps que intrínsecament humans.