02 de juliol 2005

La tinta invisible

En les famílies, cadascun dels fills té la seua història de taula, aquella que les mares sempre repeteixen quan ix l’ocasió de tenir un oient nou o en moments de records vells.
En el meu cas, les històries del meu germà Miguel podrien omplir un llibre sencer. Sovint, recorde aquesta que de vegades he escoltat o llegit, reproduïda en pel·lícules o llibres. A Léolo, per exemple, el germà del protagonista porta a l’orientador escolar un full en blanc on se suposa que hi ha dibuixat un conill blanc a la neu. La diferència és que la de Miguel és certa, supose que, com en les narracions orals, engrandida de sobretaula a sobretaula.
La mestra de Miguel va demanar a la classe que li feren un invent. El meu germà, després de passar-se tota la vesprada jugant, va aparéixer al dia següent a l’aula amb un parell de fulls en blanc, explicant a la mestra que el seu invent era la tinta invisible.
Allò que sempre m’ha inquietat és què devia haver escrit amb aquella tinta.

0 comentaris: