22 de gener 2006

Fer o desfer

Si, tal com pretén Marcel Duchamp, la paraula art prové del sànscrit i significa fer, tot resulta clar a partir d’aquest moment.

Pierre Cabanne, Entretiens avec Marcel Duchamp

21 de gener 2006

Pesta blava

L’antiintel·lectualisme sol aparèixer lligat a un cert reviscolament del feixisme.

Joan Fuster

Avui tenia previst d’escriure de Wilson Pickett, de Henri Pierre Roché, de Michael Haneke. Avui hi havia diferents motius, diferents estímuls, però hauran d’esperar un poc. Només un poc.

Un bloc és, entre altres coses, un diari. I és en qualitat de diari que em sent en la necessitat de deixar-ne constància; per a mi, per tal de no oblidar-me’n: ahir, a les set de la vesprada, tres individus encaputxats van entrar en una llibreria del centre de València, intentaren agredir a la gent que hi havia, llançaren llibres per terra, mentre cridaven consignes habituals del feixisme blaver.

Allò que més em preocupa, però, no és el fet en sí, sinó la constatació que no em produeix cap sorpresa. I no els faré la concessió de malbaratar ni una sola paraula més.

20 de gener 2006

Apunt

Els moments històrics, els de veritat, mai no han tingut d’allò que anomenem glamour.

18 de gener 2006

Narcosi

Estructures intactes. Els que van governar la Generalitat Valenciana durant tretze anys no van gosar de modificar-ne gran cosa: meitat per covardia, meitat per pura convicció. Més aviat al contrari: van preparar a consciència un terreny que els actuals governants ja van trobar sembrat i adobat. Només calia, doncs, començar a recollir-ne els fruits. I ho fan a consciència.

El que més horroritza, però, és comprovar amb quina comoditat actuen, executant a cara descoberta allò que a qualsevol amb uns mínims de cultura democràtica faria enrogir de vergonya. Pitjor encara: la naturalitat amb què una anestesiada opinió pública valenciana s’ho empassa sense protesta. Amb fervor, fins i tot.

16 de gener 2006

El desencís

Avui fa trenta anys, una gran manifestació recorria els carrers del centre de la ciutat de València. Diuen que va ser la primera gran manifestació del postfranquisme valencià, o la darrera reprimida amb la violència habitual dels grisos. I després, això que alguns han volgut anomenar la transición.

Pose en relació, inevitablement, la magnitud que cal suposar a aquelles il·lusions, i una situació actual –especialment al País Valencià– que manté intactes bona part de les estructures de llavors. Amb els maquillatges pertinents. I amb la col·laboració ben interessada –ai!– de més d’un dels que aquell dia devien córrer davant de les porres.

15 de gener 2006

Vies

imatge

Sud Express té el magnetisme que caracteritza algunes opera prima. Una aroma de cosa feta amb molta cura, amb molta il·lusió, i ben sovint –com sembla que és el cas– amb pocs recursos econòmics. M’és difícil, de fet, deslligar aquest tipus de pel·lícules, bastides sobre un plantejament i una concepció del cinema que m’interessa, de la situació econòmica que sembla que les motiva; dit d’una altra manera: el dubte de com haurien enfocat aquesta mateixa pel·lícula els mateixos responsables amb un altre pressupost ben diferent. Més encara: haurien fet aquesta pel·lícula de tenir aquell altre pressupost?

De moment, però, i ja siga per voluntat o per necessitat, Sud Express funciona justament per l’extrema atenció que es posa sobre cada detall, fins als més ínfims, i perquè el focus de tota la narració són les persones, els seus somnis i les seues frustracions. I així, els diàlegs, però també –o sobretot, una vegada més– els silencis, n’esdevenen una peça fonamental. L’excusa és el recorregut d’un tren que va de París a Lisboa, i la manera com això afecta les vides tant d’alguns dels viatgers com dels habitants dels pobles que voregen les vies. Personatges, tots ells, absolutament quotidians i fàcils de reconéixer; tant com ho són els seus sentiments. Una qüestió que ve reforçada decisivament pel fet que una gran majoria dels actors no són professionals, i perquè la pel·lícula ha estat rodada respectant els respectius idiomes originals –castellà, francés i portugués, sobretot; però també àrab i euskera.

12 de gener 2006

Whisky i cava

Dos líquids espirituosos que coincideixen avui –costat amb costat– en sengles articles d’opinió d’El País. Parla Martí Domínguez, en un d’ells, de Joan Fuster, a propòsit de l’edició d’un recull d’articles que el de Sueca va publicar en aquest mateix periòdic. I n’explica un fet que il·lustra les dificultats que comporta ben sovint aquesta mena de literatura alimentària:

En aquest sentit, és ben simptomàtica la carta que envia al director de La Vanguardia: “L’altre dia, a València, parlant amb J.L. Cebrián, d’El País, va sorgir la idea que els articles que t’envio per a La Vanguardia poguessin ser reproduïts al seu diari. Com que la misèria de l’ofici de col·laborador de periòdics no necessita ser demostrada, li vaig donar el meu consentiment. (...) Cada dia el mercat és més car, i el whisky; i un cèntim més, supernumerari, em farà un gran favor”.

No obstant això, sembla que finalment La Vanguardia no va donar-ne el consentiment i Fuster només va poder emprar aquesta fórmula –supernumerària– durant un parell d’articles.

En l’altre, que Enric Sòria titula “Dies de passar comptes” –no viure de cap manera especial tot aquest batibull de dies i de festes de signe contradictori que anomenen, en pack, el nadal, és una raresa cada vegada més i més rara– trobem una al·lusió divertida –cas de ser certa, que és molt probable– a l’altre dels líquids. I a uns salvatges que, cas d’assabentar-se’n, patirien d’una intensa gastritis:

Potser, aquests dies de relativa calma nadalenca hagen servit perquè la gent passe comptes amb l’estranya tardor que acabem de viure. Els productors catalans de cava, per exemple, calcularan les pèrdues de l’última manifestació local d’aquesta cosa tan salvatge que es diu odi a la diferència; pèrdues, tot siga dit, que em conten que no han sigut tan grosses com podien témer perquè han venut part de la beguda sobrant als seus companys valencians, que l’han comercialitzada molt bé amb una altra etiqueta. Afortunadament, els salvatges tenen el paladar tant entrenat com el coneixement.

10 de gener 2006

Funcions

Són els ritus religiosos, no les obres d’art, que provoquen la catarsi d’una manera apropiada. També la provoquen, en general d’una manera inapropiada, les corridas de toros, els partits de futbol professional, les males pel·lícules, les bandes militars i els mítings multitudinaris, en els quals deu mil noies guies es col·loquen formant un dibuix de la bandera nacional.

W.H. Auden

08 de gener 2006

Caracois

Fa uns anys, en una altra visita a Lisboa, vaig presenciar com una dependenta utilitzava aquesta paraula per referir-se despectivament als espanyols, després d’una trobada desagradable amb la prepotència –lingüística sobretot, però no només– d’un client d’aquella procedència. En aquesta ocasió, era una senyora major qui explicava a la resta d’ocupants del tramvia –amb una actitud entre indignada i orgullosa– que no li agradaven els espanyols: vénen –deia– i nosaltres els hem d’entendre, mentre que ells no fan el més mínim esforç de parlar portugués.
Qualsevol generalització és, d’entrada, un error; quan no una manipulació interessada, gens innocent. I, tanmateix, hi ha ocasions en què una majoria important de membres d’un col·lectiu sembla posar-se d’acord en una determinada manera de fer. De fet, tant la reacció de la dependenta com l’opinió de la senyora no ens són gens estranyes; més aviat al contrari: fins i tot en això, Lisboa –Portugal, de fet– és la nostra imatge projectada en un espill.