Morfologia

Els teus trets més distintius: tots comencen pel prefix in-.

Drunk

Sincerament: si no fos per les cames i per les sabates, diria que aquesta postal –del bloc Postsecret– l’ha enviada el meu veí de dalt. Tot i que, pensant-ho bé, tampoc no tinc la certesa que no es pose taló alt per a estar per casa.

Limitacions de la literatura (II)

Així doncs, ni la ciència ficció pot inventar una nova mentalitat ni la novel·la històrica recrear-ne una d’antiga. Dues limitacions que en realitat són una de sola, que s’originen en una mateixa mancança prèvia: l’autor no pot defugir les fronteres de la seua mentalitat; i, doncs, de la seua realitat. Un fil que no caldrà estirar molt per trobar-nos amb conseqüències diverses d’una mateixa tara. Per exemple, aquesta que referia Fuster en l’entrada “Novel·la” del seu Diccionari per a ociosos:

El defecte d’adultitzar els personatges sovinteja en els novel·listes de qualsevol època i de qualsevol lloc. Els adolescents, i sobretot els infants, que van i vénen per les obres d’imaginació, solen pecar d’adults, de massa adults en les seves paraules i en els seus gestos. El novel·lista els confereix pensaments i aventures que el lector, en la seva experiència personal –jutjant des de la seva experiència personal–, no gosa reconèixer com a normals en aquelles etapes de la vida. Una de les causes d’aquest desfocament, la més palesa, seria, en el fons, el mateix fet de ser l’escriptor un adult, propens, per tant, a crear els seus personatges com una segregació personal, com una rèplica alliberadora: a imatge i semblança seva.

Limitacions de la literatura (I)

Una nota del Breviari d’un bizantí que ha publicat recentment Josep Iborra, i que copie sencera:

Science-fiction. És desesperant llegir aquestes històries de móns tecnològicament fantàstics, però amb personatges que reaccionen igual que l’home del Paleolític. No hi trobem un joc de possibilitats psicològiques, sinó fantasies cientifistes com l’abolició dels efectes d’algunes lleis naturals... Però les lleis psicològiques segueixen intactes. Una nova mentalitat: això és el que la ciència ficció no pot inventar.

Iborra hi assenyala una de les limitacions de la literatura de ciència ficció. Una limitació que, tenint en compte que la referència al Paleolític deu ser un recurs hiperbòlic, podem provar de reformular d’aquesta manera: s’escriuen homes del futur només en allò més superficial, mentre la mentalitat continua sent la contemporània. Contemporània a l’autor que l’ha escrit, s’entén.

Ben mirat, però, la limitació no és gaire diferent en la novel·la històrica. La mentalitat d’un emperador romà, per exemple: això és el que la novel·la històrica no pot recrear.

Jo Robot

La intenció de Captcha Mashup era, probablement, de ser original. Però el resultat amaga un exemple impagable del poder abassegador de la imatge, així com de l’existència d’un pensament únic també en aquest aspecte.

Perquè la idea era dissenyar una utilitat informàtica destinada a filtrar l’accés de robots a determinats serveis en internet, però buscant una alternativa al format més recurrent. I, per fer-ho, han aprofitat les fotografies d’una web en què els usuaris són puntuats d’acord amb la seua capacitat escalfadora.

In order to prove to us you are not a robot, select the three hot people. En definitiva: no tenir el gust estètic de la majoria ja no és indicació del fet de ser un bicho raro. Si no hi coincideixes, has de ser necessàriament una màquina (Die, bot, die)...

El voyeur i l’autèntica novel·la proustiana

No sé si per les millores en el terreny de les telecomunicacions, o pel fet que cada vegada el telèfon fix és menys utilitzat. La qüestió és que sembla haver passat a la història aquella situació –tan freqüent encara no fa tants anys– en què en despenjar l’auricular et trobaves assistint involuntàriament a una conversa aliena, i et dividies entre l’exigència ètica de penjar immediatament i el sentiment morbós del voyeur que se sap anònim. Amb l’extensió dels mòbils, clar, escoltes converses telefòniques a tot arreu; però és diferent. I no només perquè accedeixes únicament a una meitat dels interlocutors, sinó perquè ben sovint fa la impressió que ets tu qui li ha de recordar a aquella meitat que no tens cap interés en la conversa, mentre aquest s’encabota en fer-te’n partícip.

El cas és que divendres passat em van fer arribar, des del servei de premsa d’una editorial valenciana, un llibre publicat recentment. I la sorpresa va ser trobar-hi, amagada a la cinquena pàgina, una dedicatòria manuscrita de l’autor en què titlla l’obra de “l’autèntica novel·la proustiana en llengua catalana”. Per a més senyes, l’autor és valencià i la dedicatòria estava pensada “Per a R”: si algú s’hi reconeix, que m’ho faça saber i li la retornaré sense falta. M’hi quedaré molt més tranquil.

Perplexitats electorals (II)

Qui en deu tenir la culpa en aquesta ocasió: Esquerra Republicana, Eliseu Climent, o els que portaven estelades a la manifestació del 5 de maig a València (que són alguns dels enemics que més els han preocupat les darreres setmanes)?

Deuen tenir-ne la culpa els que pensaven que ja en tenien prou i –tot i això– no han trobat motius per votar-los? O la societat valenciana en general que –quina mala sort hem tingut– no dóna per a més?

L’abstenció del votant d’esquerres i/o nacionalista continuarà sent una qüestió consubstancial, una malaltia de naixement, un error inexplicable del seu mapa genètic?

Seran –ara– les eleccions de 2011 novament la causa del canvi, en compte de ser-ne la conseqüència?

I, segurament, la més important de totes les possibles preguntes –i en són moltes– que ens podríem fer avui: vindran finalment a demanar-nos el vot, o continuaran venint a corregir-nos, a reeducar-nos?

Choke'em!

More than rain. Conec la cançó. De fet, em conec de memòria tot el disc a què pertany, Frank’s Wild Years: a més d’un dels millors de Tom Waits, la banda sonora d’algunes coses importants. No havia vist mai, però, aquesta gravació en directe; i me n’ha sorprés la presentació inicial. Una mena de microconte que paga la pena d’anotar:

This is about all the bad days in the world. I used to have some really bad days. And I kept them in a little box. And one day I threw them out into the yard. Oh, it's just a couple of little innocent bad days. Well, we had a big rain... I don't know what it was growing in, but I think we used to put egg shells out there and coffee grounds too. Don't plant your bad days! They grow into weeks, the weeks grow into months, and before you know it you got yourself a bad year. Take it from me: CHOKE those little bad days! CHOKE 'em down to nothing! There are your days, CHOKE 'em!

Eixos

Sortosament, ja fa algun temps que hem superat aquella etapa en què érem incapaços de defensar, davant de qualsevol aficionat a la música, la majoria de la que es feia en català. En especial, la d’allò que es va anomenar –genèricament– el rock català, i que va comptar –per cert– amb una abundant cobertura institucional i de mitjans de comunicació per a unes propostes que no podíem pair –Sau?, Sopa de Cabra?, uff...– ni amb la millor de les voluntats possibles.

La cosa no és nova, doncs, però la coincidència ha fet que en pocs mesos s’hagen publicat un bon grapat de nous discos ben interessants: Quimi Portet, Matem els dimarts i els divendres; Òscar Briz, Quart creixent; Feliu Ventura, Alfabets de futur; Mazoni, Si els dits fossin xilòfons; Obrint Pas, Benvingut al paradís... I el més recent de tots: Eixos.

El darrer disc de Miquel Gil, que reprén el fil d’Orgànic i de Katà: deconstrucció de la nostra música tradicional per refer-la amb afegits d’altres tradicions, sobretot mediterrànies. I amb cançons –novament– d’una bellesa tan aclaparadora com aquesta Dels meus ulls (amb lletra de Feliu Ventura):

La vella dama

Ciutat cruel

Amb Friedrich Dürrenmatt

No s’esborra l’objecte del desig.
Vas lluitar contra ell perquè no et fes
renunciar a res d’allò que ja tenies.

El vas relativitzar perquè no se sumés
a tants records amargs, no desitjats:
violència sobre violència.

No ho vas aconseguir: la vella dama
no oblida els deutes del passat!
Ciutat cruel on acabes morint
ple de desigs viscuts sense assossec.

Feliu Formosa, Centre de brevetat