Perspectiva de gènere

(Imatge presa amb el mòbil, ara fa quasi un any, en un aparcament del centre de València).

Venjança

Una interessant proposta sobre la violència, sobre la culpa, sobre la valentia i la covardia. Algunes paradoxes conegudes posades en imatge: per exemple, què ha de fer el metge que té a la taula d’operacions un assassí? Per exemple, de què ha servit a una generació l’accés a la cultura si a dins de casa està criant el monstre?

Veient la pel·lícula de Susanne Bier es fa difícil no comparar-la amb Haneke: pocs directors contemporanis s’han dedicat d’una manera més insistent —i més honesta— a la violència. Entre les similituds —a més del tema— la tria d’adolescents de classe acomodada i culta, i la inquietant proximitat d’un paisatge més o menys idíl·lic al Mal. Entre les diferències, sobretot, el fet que Haneke no acostuma a donar ni un segon de treva a l’espectador, especialment en les primeres pel·lícules: el posa contra la paret des de la primera escena i l’hi manté sense concessions. La pel·lícula de Bier, en canvi, afluixa les regnes en moments estratègics, es recrea en una fotografia preciosista, i per moments sembla caure en la temptació de voler explicar les arrels del Mal i de la violència.

I sobretot, perquè la bondat triomfa sobre la maldat, cosa que acostuma a passar només en les pel·lícules —especialment en les candidates a l’òscar! Molt interessant, en qualsevol cas.

Que què tenim?

L’essència de l’actor, de qui s’ha d’emmotllar a les exigències d’un personatge. Dels que han de dir en un espot, per exemple, que tenen cinc-cents vuitanta quilòmetres de costa des d’Alcanar a Portbou; i en un altre, en canvi, que el País Valencià és el seu país.

Vuitanta

De la València republicana a la València dels aeroports sense avions i de les biblioteques sense llibres. I amb l’orgull intacte.

Incendis

La recerca de la identitat. Viatjar als orígens per a trobar, probablement, el dolor. Per a trobar que no ets sinó la cendra d’incendis que van ser, alguna vegada, en algun lloc. I que el rastre, ací i allà, s’ha esborrat producte de les flames. O s’ha difuminat, com es difuminen sobre el paper les lletres de les cartes que un pres polític va escriure a Paterna abans de ser afusellat.

La mort mai no és el final de la història. Se t’incendia la vida quan t’arriba a les mans una capsa de cartó amb cartes de fa setanta anys. Se’ls incendia la vida als bessons Jeanne i Simon Marwan quan mor la mare, i en el testament els encarrega de buscar el pare a qui creien mort i el germà que no sabien que existia, per tal de lliurar-los una carta a cadascú.

La recerca dels bessons Marwan és el punt de partida d’Incendies, una immensa pel·lícula del quebequés Denis Villeneuve. Un inquietant viatge als orígens, d’una bellesa crua i violenta; poètica, però escruixidora. Una tragèdia grega ambientada entre Canadà i un lloc inconcret de l’Orient Mitjà. Un incendi a les pupil·les i a l’estómac.

Beneïts records

Jo, que no conec ningú, vaig tindre l’oportunitat de conéixer Maria Beneyto fa ja més de deu anys. Estava fent el doctorat i no aconseguia feina, un professor em va oferir un treballet de picadora de textos. Només acceptar-lo em va donar un nom i una direcció.

A l’hora acordada em vaig presentar en un portal amb porter que m’indicà un pis, un pis amb gos, un gos que lladrava i lladrava, i ens lladrava a tots: a Maria, segons ella perquè no li havia dit que jo anava, a la senyora que s’ocupava de la casa, i, com no, a aquella estranya que era jo, un poc nerviosa per la situació.

La primera impressió d'aquesta dona forta, va ser la d’una senyora xerraire, amb caràcter, que sabia el que volia i, segons ella, incapaç d’entendre un ordinador. Anava dient-me la feina que volia que fera, mentre jo aprofitava per estudiar-la un poc, així com a aquella habitació ben assolellada. En una segona visita em va parlar un poc de la seua vida i d'un nuvi que tenia, que volia casar-se amb ella i estava preocupada perquè l’home no es treia del cap la idea. “Com em vaig a casar ara si no he volgut fer-ho mai?” deia ella entre rialles i gestos de preocupació. Jo no sabia què dir a aquesta dona de més de 70 anys que em parlava dels seus problemes d’amor. Però sempre he volgut pensar que... potser esperava un consell meu? No ho sé.

Vaig transcriure-li tres llibres de poemes. Em vaig sentir especial per fer-ho, per conéixer-la. Ja no vaig tindre contacte amb ella després d’aquells tres llibres. Sempre que recorde la meua petita història amb ella em ve un somriure als llavis i un lladruc apareix en l’orella mentre la ment entra al seu pis.

L’ENGANY

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida.

Maria BENEYTO, Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim

Sóc jo, que parlo als joves

Alguna petició?

SEXTINA REIVINDICATIVA

Amor, ja que m'has dit que et digui què
vull, t'ho diré ben clar: contra l'horari,
el meu desig reivindica el lleure
total, i tu i el teu desig per paga,
pujar parets d'amor pet tot ofici
i pintar de diumenge la setmana.

Ja ho sé! Tot no pot ser caps de setmana
i postes de sol. Sí, ja ho sé. I què!
Deixa'm clamar, adolescent d'ofici,
per la mort violenta de l'horari
per mà d'amor. El meu desig, cap paga
no vol, si posa duanes al lleure.

Vol construir amb els maons del lleure
un recer que alliberi la setmana
de deutes amb raons de seny i paga.
D'utopies possibles sap el què
millor que tu i que jo i que l'horari
que fon a la primavera amb ginys d'ofici.

Veus? Sense benefici i sense ofici
que no sigui mudar treballs en lleure,
el meu desig marca el seu propi horari
a l'escorça del foc: una setmana
sense confins que oblidi el com i el què
i en els topants fressats no trobi paga.

Amor, ja ho sé que ens cal una altra paga
per viure! I que ens agrada el nostre ofici...,
i estimar d'altra gent. Però, saps què?,
el meu desig reivindica el lleure
total i consagrar-te per setmana
tant de temps que no em cap en cap horari.

Da-li! Ja entenc que em parlis de l'horari
i que els teus ulls em besin com a paga
i senyal del que em deus d'una setmana
eterna sense tu..., que el teu ofici
et segresti, voraç...: no em dóna lleure,
però, el desig demanant-me per què,

amor, per què ens escapça el vol l'horari,
confina el lleure i, per ben poca paga,
amo d'ofici, ens roba la setmana?

Maria Mercè Marçal, La germana, l’estrangera.

Focalització interna

El secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure, ja que una ullada momentània, sense obstacles, de la totalitat del sofriment del món els anihilaria a l'instant, com una alenada del gas més letal.

John Banville, Els infinits, Bromera

Uf

En la majoria dels casos, a més, veure’ls disfressats de fantasma no deixa de ser una redundància.