El seu sentit autèntic

Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d’una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada. […] La biografia que deixem rere nostre com el rastre d’una serp a l’arena: vet aquí un artifici que sovint ens conforta. […] El sentit d’una vida és la vida mateixa, allò que construïm cada dia sense ser-ne conscients. Per això, quan les vivim, la majoria de situacions no tenen un significat especial. El miratge del sentit ve després. Seiem en un cafè, parlem amb un amic i justifiquem el nostre passat mirant enrere. L’ordenem. De la necessitat d’entendre els nostres dies, en fem una virtut. […] Reduïm la vida a unes quantes paraules, la simplifiquem, però el seu sentit autèntic és complexitat, contradicció, incertesa.

Jordi Puntí, Maletes perdudes.

E

Querétaro és un símptoma impagable de la malaltia. Que m’hi incloguen a l’hora de fer recompte dels parlants del seu idioma, també.

Omphalos

Anava a enllaçar i recomanar el text que publica avui O-TeArai, però no sé si estic del tot d’acord amb la conclusió final de dErsu_. Llegir i escriure? En absolut! Les principals activitats d’aquells que es fan dir escriptors són, per aquest ordre, dir-se escriptors i fer-se dir escriptors. Constituir-se en gremi, grup, grupuscle o capelleta, engegar activitats de caire recíproc —inclosa la masturbació— i inundar l’hiperespai de fotografies amb el posat adequat hi estarien també relacionades.

L’excepció és invisible.

duel

una passa, dues passes... tres... set...
i tu? i jo? i la carn que trèmula espera?
dret al cor o al cervell. i tu i jo
esperem l’acte final, el tret definitiu.
la mirada o la paraula.

Anna Montero, Teranyines

Going Underground

Ignore en què s’assemblarà la història que vivim i la Història que escriuran. En qualsevol cas, però, modestament propose de recuperar-hi el concepte d’exili interior. I parle de valencians, d’alguns valencians.

Perspectiva de gènere

(Imatge presa amb el mòbil, ara fa quasi un any, en un aparcament del centre de València).

Venjança

Una interessant proposta sobre la violència, sobre la culpa, sobre la valentia i la covardia. Algunes paradoxes conegudes posades en imatge: per exemple, què ha de fer el metge que té a la taula d’operacions un assassí? Per exemple, de què ha servit a una generació l’accés a la cultura si a dins de casa està criant el monstre?

Veient la pel·lícula de Susanne Bier es fa difícil no comparar-la amb Haneke: pocs directors contemporanis s’han dedicat d’una manera més insistent —i més honesta— a la violència. Entre les similituds —a més del tema— la tria d’adolescents de classe acomodada i culta, i la inquietant proximitat d’un paisatge més o menys idíl·lic al Mal. Entre les diferències, sobretot, el fet que Haneke no acostuma a donar ni un segon de treva a l’espectador, especialment en les primeres pel·lícules: el posa contra la paret des de la primera escena i l’hi manté sense concessions. La pel·lícula de Bier, en canvi, afluixa les regnes en moments estratègics, es recrea en una fotografia preciosista, i per moments sembla caure en la temptació de voler explicar les arrels del Mal i de la violència.

I sobretot, perquè la bondat triomfa sobre la maldat, cosa que acostuma a passar només en les pel·lícules —especialment en les candidates a l’òscar! Molt interessant, en qualsevol cas.

Que què tenim?

L’essència de l’actor, de qui s’ha d’emmotllar a les exigències d’un personatge. Dels que han de dir en un espot, per exemple, que tenen cinc-cents vuitanta quilòmetres de costa des d’Alcanar a Portbou; i en un altre, en canvi, que el País Valencià és el seu país.

Vuitanta

De la València republicana a la València dels aeroports sense avions i de les biblioteques sense llibres. I amb l’orgull intacte.

Incendis

La recerca de la identitat. Viatjar als orígens per a trobar, probablement, el dolor. Per a trobar que no ets sinó la cendra d’incendis que van ser, alguna vegada, en algun lloc. I que el rastre, ací i allà, s’ha esborrat producte de les flames. O s’ha difuminat, com es difuminen sobre el paper les lletres de les cartes que un pres polític va escriure a Paterna abans de ser afusellat.

La mort mai no és el final de la història. Se t’incendia la vida quan t’arriba a les mans una capsa de cartó amb cartes de fa setanta anys. Se’ls incendia la vida als bessons Jeanne i Simon Marwan quan mor la mare, i en el testament els encarrega de buscar el pare a qui creien mort i el germà que no sabien que existia, per tal de lliurar-los una carta a cadascú.

La recerca dels bessons Marwan és el punt de partida d’Incendies, una immensa pel·lícula del quebequés Denis Villeneuve. Un inquietant viatge als orígens, d’una bellesa crua i violenta; poètica, però escruixidora. Una tragèdia grega ambientada entre Canadà i un lloc inconcret de l’Orient Mitjà. Un incendi a les pupil·les i a l’estómac.