Hopper, l'amic americà

Der Amerikanische Freund a la Filmoteca. Gairebé trenta anys després d'haver estat realitzada, la pel·lícula de Wenders continua resultant moderna. Una narració que barreja ingredients i gèneres diversos, influències clàssiques –pense en Hitchcock, per exemple– i l’aclaparadora personalitat dels dos actors principals: Bruno Ganz i, sobretot, Dennis Hopper.

M'atrau el personatge que Hopper ha anat creant dins i fora de la pantalla. Veient la interpretació que fa ací de Tom Ripley, un cowboy desclassat, alguna cosa així com un àngel de la guarda entre mafiosos, he recordat –a banda de la referència més òbvia a Easy Rider– aquella altra, magistral, de Frank Booth en Blue Velvet. Sense màscara –més enllà de l'oxigen que necessita posar-se a la boca de tant en tant– sense cap caracterització ni atrezzo: poques vegades el Mal ha estat personificat d'una manera tan nua i, tanmateix, tan crua com ho fa Hopper.

El Mal, una presència difícil de delimitar, com tots els registres del rostre ambigu de Hopper. Evite parlar del Mal. Parle de Dennis Hopper.

Escopinada

Als cretins que, en les darreres hores, us heu entestat a fornir d’arguments la meua habitual desconfiança vers l’espècie humana.

Déjà vu

Un acord històric. Tan històric, segurament, com el que va posar en marxa l’AVL. I, com aquell, exactament igual d’inútil.
Bé, no. Inútil no. De vegades, algunes utilitats no es veuen a primera vista, sinó que van unides d’una manera inherent a l’aparent innocuïtat d’alguns invents. Així, més enllà de la utilitat evident que ha tingut per a les butxaques de personatges de dubtosa credibilitat –alguns que mai no n’havien tingut, altres que se l’han venuda pel camí–, l’AVL ha servit –està servint– per matar per asfixia un malalt que respirava amb moltes dificultats. No cal, doncs, posar-li la pistola al pit; només desconnectar-li els tubs. Molt millor, a més, si hi tenim uns còmplices de luxe.
El d’ahir també n’ha tingut un, de còmplice de luxe. Com sempre, d’altra banda: Pla ja ens té acostumats a aquest trist paper seu de comparsa inútil. Mentre el Bloc –pobrets– demana que els deixen veure el text i es queda sense la rebaixa del sostre electoral del 5%, amb la qual cosa és de preveure la continuació de la davallada als inferns; i EU, ni sap ni contesta.
Un altre acord històric, doncs, per més que, veient les primeres coses que se’n saben, no trobem on està allò que el fa històric. Algunes de les lleis que s’aprovaran o es modificaran tenen noms tan suggeridors com el de Llei de reconeixement de les comunitats valencianes a l’exterior o Llei del dret a una bona administració, per exemple. O una Llei de valencianització de les institucions, que ens consagrarà definitivament com a Comunitat Valenciana i que farà que la Generalitat Valenciana passe a ser la Generalitat i prou –Generalitat no hay más que una...

Cap sorpresa. Déjà vu. Tot d’acord amb el guió previst: un treball de primera per a Zapatero i Rajoy que, gràcies a Camps i a Pla, ja tenen un sostre ben còmode i a tocar dels dits per quan arribe el moment. Anit mateix, després de comparéixer davant de la premsa, Camps agafava un avió cap a les Illes per trobar-se amb Matas i exigir a l’uníson al Govern central “que no transferisca poder en la presa de decisions als executius autonòmics en aspectes derivats sobre finançament de la sanitat, immigració o inversions dels fons europeus per al període 2007-2013”. Doncs això.

Projecte d'investigació

No ha estat suficientment estudiat El quadern gris des del punt de vista purament fisiològic. En concret, l’efecte devastador de la testosterona sobre l’adolescent. La tensió sensual, en diu l’autor.

Dimissió

Publicat originàriament el 1966 i, tanmateix, tan actual. Malauradament, tan actual:

DEMISSÃO
Este mundo não presta, venha outro.
Já por tempo de mais aqui andamos
A fingir de razões suficientes.
Sejamos cães do cão: sabemos tudo
De morder os mais fracos, se mandamos,
E de lamber as mãos, se dependentes.

José Saramago, Os poemas possíveis

DIMISSIÓ. Aquest món no serveix, en vingui un altre, / ja fa massa temps que som aquí / fingint raons suficients. / Siguem gossos del gos: en sabem molt, / de mossegar els més dèbils, si manem, / i de llepar les mans, si en depenem. (Traducció de Josep Domènech, per a l'edició bilingüe que n'han fet Edicions 62 - Empúries).

Mercat d'esclaus

Aquests darrers dies, alguns mitjans de comunicació s’han referit a Jobdumping, una pàgina web alemanya dedicada a l’oferta de treball. Fins aquí res d’estrany, si no fos pel sistema que utilitzen per seleccionar als afortunats amb el lloc en qüestió: una subhasta; i, en concret, una subhasta a la baixa. Dit d’una altra manera: aquell que estiga disposat a fer el mateix per menys diners serà qui acabarà per endur-se el treball.

L’argument que esgrimeixen els seus creadors és tan original com la idea mateixa: el problema de l’atur –actualment molt present a Alemanya– és degut a un nivell de salaris massa elevat. De fet, els contractes que acaben formalitzant-se mitjançant aquest sistema estan remunerats en un cinquanta per cent de mitjana per sota dels contractes fets per les vies habituals. Una situació que no amaga ni el mateix nom de l’empresa: dumping significa alguna cosa així com "competència deslleial per preus més baixos que els de mercat".
En els propers mesos, tindrem versió en anglés i també –com no– en espanyol. Així que humilieu-vos, rebaixeu-vos fins a l’extrem, oferiu també el dret de cuixa sobre el vostre cos i el dels membres de la vostra família en aquesta cerimònia neofeudal. I quedeu tranquils que els guardians de la moral, aquells que parlen en nom dels morts, o dels malalts terminals, o dels déus i altres hòsties, no posaran cap objecció a aquesta pràctica.

Fique comigo

He fet un agradable descobriment, Moreno Veloso en el seu Music typewriter canta amb lletra de Maurício Pacheco aquest poema del nostre temps:

EU SOU MELHOR QUE VOCÊ

Todo mundo acha que pode, acha que é pop, acha que é poeta
Todo mundo tem razão, vence sempre e na hora certa
Todo mundo prova sempre pra si mesmo que não há derrota
Todo homem tem voz grossa e tem pau grande e é maior do que o meu, do que o seu, do que o de todos nós
Todo mundo é referência e se compara só pra ver que é melhor
Todo mundo é mais bonito do que eu mas eu sou mais que todos
Todo mundo tem suingue, é feliz, é forte e sabe sambar
Todos querem mas não podem admitir a coexistência do orgulho e do amor porque
Eu sou melhor que você
Eu sou melhor que você mas por favor fique comigo que eu não tenho mais ninguém
Todo mundo diz que sabe e quando diz que não sabe é porque
é charmoso não saber algo que as pessoas já sabem como é
Todo mundo é original, é especial, é o que todos queriam ser
Não basta ser inteligente, tem que ser mais do que o outro pra ele te reconhecer
Todo mundo ganha grana pra dizer que ela não vale nada
Todo mundo diz que é contra a violência e sempre dá porrada
Todos querem se apaixonar sem se arriscar, nem se expor e nem sofrer
Todas querem vida fácil sem ser puta e com reputação
se reprimem e começam a dizer
Eu sou melhor que você
Mas por favor fique comigo que eu não tenho mais ninguém.

Fènix

Max Brod és, per damunt de qualsevol cap altra consideració, un mal amic. O és Franz Kafka un exemple extrem de falsa modèstia astutament enfocada?

L'adversari

La notícia d’ahir –d’avui també, si fem cas dels mitjans escrits– és el cas d’Enric Marco. Una mentida sostinguda durant trenta anys de vida pública. Ara, sembla, la qüestió s’ha centrat en una mena de debat obert sobre el nostre dret a indignar-nos o si aquesta actitud és o no comprensible. El fet, però, és que a tots ens ha cridat l’atenció el cas, i és que aquest tipus de personalitats –que els psiquiatres coneixen bé, i potser caldria no oblidar-ho abans de llançar-nos a l’arena d’un debat injust per improcedent– sempre resulten atractives. Potser perquè simplement representen la mostra extrema d’un tret que tots portem a dins.
Marco m'ha recordat un altre cas famós, acabat d’una manera molt més tràgica: el 9 de gener de 1993, Jean-Claude Roman va matar la seua dona, els dos fills menuts, el pares i el gos que aquests tenien. Després, va prendre una quantitat considerable de barbitúrics caducats i va calar foc a la casa familiar on vivien a Prévessin, una petita localitat francesa a prop de la frontera amb Suïssa. Però els bombers van aconseguir rescatar-lo encara amb vida, i després d’un temps en coma es va recuperar. En qüestió d’hores, els investigadors del cas descobriren estupefactes l’enorme farsa que Romand havia anat teixint al seu voltant: durant gairebé vint anys, havia aconseguit passar davant de tothom per un home d’èxit, doctor resident als millors hospitals de París, prestigiós investigador de l’OMS, amic de científics i polítics famosos, amb un nivell de vida envejable, marit exemplar i millor pare de família. En un moment, però, tot havia caigut com un gran castell de naips i l’impostor quedava al descobert.
El cas va ser recollit per l’escriptor francés Emmanuel Carrére en L’adversari, una novel·la –publicada en català per Anagrama-Empúries– del tot recomanable. La reconstrucció minuciosa d’una vida turmentada. Un camí cap enrere, fins al moment mateix de l’inici d’un procés pel qual una mentida va a poc a poc apoderant-se d’un home més aviat gris i poruc fins a ocupar-lo per complet i anul·lar la seua autèntica personalitat. La intenció és mostrar la separació existent entre la imatge que donem de nosaltres mateixos davant de la resta i allò que realment som; una separació de la qual Jean-Claude Romand no seria més que un cas extrem. També Enric Marco.

La llengua d'Edip

Un món dividit –intuïm més que no sabem a partir de la informació que en tenim– en dues parts: dins i fora. Occident i les zones del planeta que controla en una sort d’estructura neocolonial, d’una banda; i la resta del món, d’una altra. Tanmateix, s’hi mostra una contradicció flagrant: la zona opulenta com a víctima de la pròpia por, de les pròpies mesures de seguretat, de les pròpies innovacions tecnològiques; l’altra, amb mostres evidents de pobresa, però com un lloc lliure i en contacte directe amb la vida. És el món de Code 46, la interessant darrera pel·lícula de Michael Winterbottom, un relat amb tints de ciència ficció que explica una història d’amor impossible. De fet, més que no de ciència ficció a l’ús, es tracta d’una narració ben clàssica –en certa manera, una revisió del mite d’Edip– ambientada en un futur indeterminat, però que intuïm no massa allunyat del nostre temps.

Per tal de fixar aquest temps de l’acció, Winterbottom ha apostat per predir com seran algunes coses de la nostra vida en el futur; i, mentre podem donar per factibles totes les altres, hi ha un element que crida l’atenció justament per tot el contrari: el llenguatge. Podria haver optat per fer parlar els seus personatges en anglés, i ningú no se n’hauria estranyat, però ha triat una curiosa llengua que –potser– volia que entenguérem com una mena de koiné, però que no és més que anglés amb algun exotisme per tal d’acolorir el discurs. Anglés al cent per cent en quant a estructura, i pel que fa també al noranta-cinc per cent del lèxic; mentre que la resta és repartit de manera desigual –i per aquest ordre– entre el castellà, el francés i l’italià.
La predicció sempre és un exercici arriscat, però el llenguatge és de les coses més imprevisibles sobre la terra. Per què l’italià i no, per exemple, l’alemany –la llengua amb més parlants a Europa? Per què no una estructura lingüística més econòmica, més aproximada al llenguatge d’ordinadors, mòbils, etc.? I una pregunta que està molt de moda darrerament –quina importància tindrà en un futur pròxim el creixement econòmic de la Xina– i que ara podríem reformular per a l’ocasió: per què oblidem tan sovint que el xinés és la llengua amb més parlants del món?