É que tanto deserto
Tão de repente
Faz-me pensar
Que o deserto sou eu
Se não me vieres buscar
(Mariza, O deserto)
30 d’octubre 2005
El desert
29 d’octubre 2005
Minoritzats
Un altre: considerar-se sempre en possessió de la raó, mentre els altres, pobres d’ells, o s’equivoquen o els enganyen, quan no manipulen voluntàriament. Tenir la raó fins al punt de no necessitar d’escoltar cap altre argument –encara que després cridarem tan alt com siguem capaços quan no ens deixen expressar-nos lliurement. Això és el que van fer ahir amb la conferència de Ben Ami als Premis Octubre. Tapar-li la boca, potser perquè no eren suficientment capaços d’entrar-hi, escoltar-lo i alçar la mà posteriorment per rebatre’n –si hagués sigut aquest el cas– tots i cadascun dels arguments. Tapar boques, perquè així ens estalviem el tràngol de quedar en evidència.
28 d’octubre 2005
Octubre
Primer, la conferència de Martxelo Otamendi, a partir de la pregunta: Hi ha alternativa als grans grups de comunicació?. Otamendi, que va ser director del segrestat Egunkaria i actualment dirigeix Berria, explica algunes de les claus del funcionament del periòdic, al mateix temps que va fent una radiografia bastant exacta dels tics i de les manies d’allò que ell anomena les cultures minoritzades. Potser li’n faltava una d’important: la poca o nul·la cura que mostren alguns d’oferir productes mínimament dignes, sota el pretext que una hipotètica causa comuna justificaria qualsevol nyap. No sembla, per cert, que aquest siga el cas de Berria. Vicent Partal, que és qui presenta a Otamendi, avança als assistents que Xirinacs serà alliberat de manera imminent. És l’avantatge, diuen en to irònic, d’assistir a conferències amb periodistes.
26 d’octubre 2005
Escriptors, no demiürgs
L’escriptor que no fa política evidentment tampoc no hauria de presentar-se com l’encarnació d’una justícia social abstracta que ningú sap on és. Invocar-la no és res més que parlar per parlar.
L’escriptor tampoc no és un exponent de la virtut. Abans caldria que es convertís en un sant. Si no fos així, ¿com podria, si no, creure que té prou perfecció moral per donar lliçons a ningú?
L’escriptor, evidentment, tampoc no és un jutge. De fet, tampoc es tracta de cap ofici envejable, encara que n’hi hagi molts que vulguin fer de jutge.
L’escriptor farà bé de tornar a la seva condició de persona normal, sense privilegis ni poder, marcat com tothom pel pecat original. Aquesta és la posició més favorable per aconseguir que les seues percepcions del món dels homes siguin encara més sinceres.
25 d’octubre 2005
Les claus de casa

Però Gianni Amelio ha fet una petita joia cinematogràfica, que basa bona part del seu encant en el tractament dels sentiments –tota una demostració que entre una pel·lícula sobre sentiments i una de sentimentaloide hi ha un abisme. Però també en aconseguir que l’espectador es qüestione algunes de les coses que normalment prefereix –preferim– d’obviar, en una època en què el triomf –entés en termes bàsicament econòmics– a tota costa és la divisa.
Una persona adulta que necessita –i necessitarà per sempre– de l’ajuda dels altres per fer les coses més quotidianes. La manera tan radical com aquestes coses aparentment tan simples prenen tot un altre sentit quan fer-les esdevé una proesa. Una societat excloent per definició, adaptada a un individu ideal que es considera normal. La definició de normal i de no normal, especialment quan s’aplica a persones. El món, la manera de mirar-lo, d’interpretar-lo. Les coses que tenen o no tenen importància. La manera com ens relacionem amb els altres: potser n’hi haja un model més o menys majoritari; però, per què no en tolerem d’altres? Més: per què els neguem?
24 d’octubre 2005
Lingüística aplicada
23 d’octubre 2005
Les nostres
22 d’octubre 2005
Una al·lucinació inimaginable
19 d’octubre 2005
18 d’octubre 2005
EHT
Per això, la possibilitat de deixar de llegir a Eduardo Haro Teglen em resulta especialment desagradable, en una època marcada per l’asèpsia i pels dictats. Per la covardia, en definitiva.