30 d’octubre 2005

El desert

É que tanto deserto
Tão de repente
Faz-me pensar
Que o deserto sou eu
Se não me vieres buscar

29 d’octubre 2005

Minoritzats

Sobre els tics de les cultures minoritzades encara, un altre de molt i molt arrelat: la tendència al pensament únic, al todos a una –encara que després serem ben capaços de denunciar aquest mateix pensament únic si ve de qualsevol altre indret. Xirinacs, per exemple: s’hi pot defensar una opció o una altra, però s’hauria de fer des del coneixement previ. En canvi, són tants els que es posen en un costat o en un altre només perquè és el costat que ara toca; ¿o és que algú té cap dubte sobre quin era el costat bo –des de la nostra cultura minoritzada estant– en què calia situar-se en aquesta ocasió?
Un altre: considerar-se sempre en possessió de la raó, mentre els altres, pobres d’ells, o s’equivoquen o els enganyen, quan no manipulen voluntàriament. Tenir la raó fins al punt de no necessitar d’escoltar cap altre argument –encara que després cridarem tan alt com siguem capaços quan no ens deixen expressar-nos lliurement. Això és el que van fer ahir amb la conferència de Ben Ami als Premis Octubre. Tapar-li la boca, potser perquè no eren suficientment capaços d’entrar-hi, escoltar-lo i alçar la mà posteriorment per rebatre’n –si hagués sigut aquest el cas– tots i cadascun dels arguments. Tapar boques, perquè així ens estalviem el tràngol de quedar en evidència.

Què seria d’alguns, de molts, en un país normal? De què viurien uns quants, si els llevaren de ser minoritzats?

28 d’octubre 2005

Octubre

Doble sessió, ahir, de Premis Octubre.
Primer, la conferència de Martxelo Otamendi, a partir de la pregunta: Hi ha alternativa als grans grups de comunicació?. Otamendi, que va ser director del segrestat Egunkaria i actualment dirigeix Berria, explica algunes de les claus del funcionament del periòdic, al mateix temps que va fent una radiografia bastant exacta dels tics i de les manies d’allò que ell anomena les cultures minoritzades. Potser li’n faltava una d’important: la poca o nul·la cura que mostren alguns d’oferir productes mínimament dignes, sota el pretext que una hipotètica causa comuna justificaria qualsevol nyap. No sembla, per cert, que aquest siga el cas de Berria. Vicent Partal, que és qui presenta a Otamendi, avança als assistents que Xirinacs serà alliberat de manera imminent. És l’avantatge, diuen en to irònic, d’assistir a conferències amb periodistes.

Després, ja a la nit, Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida recorden Ovidi Montllor i Guillem d’Efak al claustre de l’edifici antic de la Universitat de València. Cançons cantades –fins i tot Biel s'hi anima amb un romanç de d'Efak–, cançons recitades, poemes dits amb acompanyament musical, fragments més o menys autobiogràfics dels dos artistes-pallasos-cantants-poetes-actors... Malgrat la reiteració en molt poc de temps de nombrosíssims homenatges a Ovidi –quin motor més potent que és la mala consciència– les seues cançons no deixen d’emocionar fins al punt del nus constant a la gola.

A punt d’acabar octubre, passada la mitjanit i asseguts en un lloc a l’aire lliure, no deixa de sorprendre’m que ens hi estem a gust en mànega curta.

26 d’octubre 2005

Escriptors, no demiürgs

L’escriptor que no fa política evidentment tampoc no hauria de presentar-se com l’encarnació d’una justícia social abstracta que ningú sap on és. Invocar-la no és res més que parlar per parlar.

L’escriptor tampoc no és un exponent de la virtut. Abans caldria que es convertís en un sant. Si no fos així, ¿com podria, si no, creure que té prou perfecció moral per donar lliçons a ningú?

L’escriptor, evidentment, tampoc no és un jutge. De fet, tampoc es tracta de cap ofici envejable, encara que n’hi hagi molts que vulguin fer de jutge.

L’escriptor farà bé de tornar a la seva condició de persona normal, sense privilegis ni poder, marcat com tothom pel pecat original. Aquesta és la posició més favorable per aconseguir que les seues percepcions del món dels homes siguin encara més sinceres.

Gao Xingjian, La raó de ser de la literatura

25 d’octubre 2005

Les claus de casa

Cartell de la pel·lícula
Acostumats com estem a determinats subproductes cinematogràfics que les televisions –especialment– programen fins a la sacietat, hi ha ingredients que hi apareixen que poden ser suficient motiu per fer-nos desistir de veure una altra pel·lícula que els continga. L’argument de Le chiavi di casa, per exemple: els inicis de la relació entre un pare i el fill adolescent d’aquest; un fill amb deficiències físiques i mentals a qui acaba de conéixer després d’haver-lo abandonat en el moment de nàixer.
Però Gianni Amelio ha fet una petita joia cinematogràfica, que basa bona part del seu encant en el tractament dels sentiments –tota una demostració que entre una pel·lícula sobre sentiments i una de sentimentaloide hi ha un abisme. Però també en aconseguir que l’espectador es qüestione algunes de les coses que normalment prefereix –preferim– d’obviar, en una època en què el triomf –entés en termes bàsicament econòmics– a tota costa és la divisa.
Una persona adulta que necessita –i necessitarà per sempre– de l’ajuda dels altres per fer les coses més quotidianes. La manera tan radical com aquestes coses aparentment tan simples prenen tot un altre sentit quan fer-les esdevé una proesa. Una societat excloent per definició, adaptada a un individu ideal que es considera normal. La definició de normal i de no normal, especialment quan s’aplica a persones. El món, la manera de mirar-lo, d’interpretar-lo. Les coses que tenen o no tenen importància. La manera com ens relacionem amb els altres: potser n’hi haja un model més o menys majoritari; però, per què no en tolerem d’altres? Més: per què els neguem?
La vida és difícil, i qualsevol altra idea és una gran –i generalitzada– mentida. No estem preparats per a pensar que necessitem ajuda. Ni tan sols per a assumir que, de sobte, un altre necessite de nosaltres per a viure cada dia. Ganes de fugir, d’eixir corrent o d’amagar el cap, com diuen que fan els estruços: de no sentir-te’n al·ludit ni compromés. La vida no és fàcil, i el final abrupte de la pel·lícula, la sobtada fractura només insinuada en les últimes imatges, així ho fa entendre: la incertesa de l’espectador sobre allò que ocorrerà amb aquesta relació acabada d’iniciar és només un reflex de la que senten els dos protagonistes.

24 d’octubre 2005

Lingüística aplicada

imatge
[Dénia, 8-10-05]

Assecar: fa referència a una cosa que ha perdut la humitat que li és pròpia.

Eixugar: designa l'acció de llevar el líquid d'una cosa que s'ha humitejat sense que aquest líquid en forme part d'una manera consubstancial.

23 d’octubre 2005

Les nostres

1. El Telenotícies de TV3 mostra Joel Joan anit al camp del Barça cridant per uns Països Catalans lliures, i la notícia continua amb les “repercussions que no s’han fet esperar” al País Valencià. Les imatges que documenten aquestes repercussions tenen totes un micròfon de Canal 9 com a únic testimoni sonor, i això vol dir dues coses: la primera, habitual, que els de Canal 9 han passat el matí buscant la declaració ràpida del president del València CF, del Vila-real i de Paco Roig per tenir-ho enllestit per a migdia; la segona, que TV3 dóna crèdit i rang de notícia a aquest “mira el que t’han dit” de Canal 9 i en reprodueix les imatges. La veu en off remata la feina amb un comentari aclaridor: “al País Valencià, hi ha un sector de la ciutadania que no considera cultura catalana la seua cultura”.

2. Fa uns dies, Yolanda López, la corresponsal de TV3 a Madrid, es referia a “una tribuna en què no hi ha representació de cap partit nacionalista”. Les imatges: Rubalcaba i Rajoy parlant en l’esmentada tribuna durant la desfilada militar del 12 d’octubre.

3. En la Cartelera Turia d’aquesta setmana: “Leemos en «La Vanguardia» (ningún periódico valenciano, al parecer, se fijó en el detalle) que el informativo del mediodía de Canal 9 del viernes 14 de octubre saludó las inundaciones, con víctimas mortales en Catalunya con el rótulo «Càstig del cel»”.

22 d’octubre 2005

Una al·lucinació inimaginable

No somos de aquí. Y sólo la literatura parece ocuparse con seriedad de nuestro espanto. Cuando Poe escribió aquel cuento de un hombre al que enterraban vivo, contó nuestra verdadera historia. De ahí el terror que aún perdura en quienes leyeron ese cuento que decía la verdad, un miedo que se convierte en un terror doble si llegamos a Kafka, el muerto en vida. Los hombres normales han mirado a Kafka siempre con extrañeza, en realidad con la misma extrañeza con la que él les miraba a ellos, consciente de que no tenía un lugar en este mundo: “Dos tareas del inicio de la vida: reducir cada vez más tu ámbito y comprobar una y otra vez que no te encuentras escondido en algún lugar fuera de él”, escribió Kafka en un texto de juventud, un Kafka que siempre quiso transmitirnos que aquello que se nos antoja una alucinación inimaginable es precisamente la realidad de cada cual. Si lo pensamos bien –nos dice Philip Roth–, veremos que en todas sus novelas Kafka traza la siguiente crónica: alguien es educado para aceptar que todo aquello que le parece absolutamente injusto y fuera de lugar (además de ridículo y muy por debajo de su dignidad) es de hecho lo que realmente le está sucediendo. Dicho de otro modo, esto que está tan por debajo de nuestra dignidad resulta ser nuestro destino.

Enrique Vila-Matas, Doctor Pasavento

19 d’octubre 2005

Fràgil

Hi ha dies en què la pròpia vulnerabilitat es fa especialment present, en què es mostra amb una paorosa evidència. Dies d’una inestabilitat desconcertant, d’un ànim migradíssim.

18 d’octubre 2005

EHT

Desconfie d’aquells de qui mai no discrepe. La possibilitat de discrepar té a veure amb la valentia, amb l’originalitat, amb una visió personal i intransferible de la realitat que és fruit d’una capacitat d’observació que no es deixa encotillar per modes ni per suposades correccions.
Per això, la possibilitat de deixar de llegir a Eduardo Haro Teglen em resulta especialment desagradable, en una època marcada per l’asèpsia i pels dictats. Per la covardia, en definitiva.