25 d’octubre 2005

Les claus de casa

Cartell de la pel·lícula
Acostumats com estem a determinats subproductes cinematogràfics que les televisions –especialment– programen fins a la sacietat, hi ha ingredients que hi apareixen que poden ser suficient motiu per fer-nos desistir de veure una altra pel·lícula que els continga. L’argument de Le chiavi di casa, per exemple: els inicis de la relació entre un pare i el fill adolescent d’aquest; un fill amb deficiències físiques i mentals a qui acaba de conéixer després d’haver-lo abandonat en el moment de nàixer.
Però Gianni Amelio ha fet una petita joia cinematogràfica, que basa bona part del seu encant en el tractament dels sentiments –tota una demostració que entre una pel·lícula sobre sentiments i una de sentimentaloide hi ha un abisme. Però també en aconseguir que l’espectador es qüestione algunes de les coses que normalment prefereix –preferim– d’obviar, en una època en què el triomf –entés en termes bàsicament econòmics– a tota costa és la divisa.
Una persona adulta que necessita –i necessitarà per sempre– de l’ajuda dels altres per fer les coses més quotidianes. La manera tan radical com aquestes coses aparentment tan simples prenen tot un altre sentit quan fer-les esdevé una proesa. Una societat excloent per definició, adaptada a un individu ideal que es considera normal. La definició de normal i de no normal, especialment quan s’aplica a persones. El món, la manera de mirar-lo, d’interpretar-lo. Les coses que tenen o no tenen importància. La manera com ens relacionem amb els altres: potser n’hi haja un model més o menys majoritari; però, per què no en tolerem d’altres? Més: per què els neguem?
La vida és difícil, i qualsevol altra idea és una gran –i generalitzada– mentida. No estem preparats per a pensar que necessitem ajuda. Ni tan sols per a assumir que, de sobte, un altre necessite de nosaltres per a viure cada dia. Ganes de fugir, d’eixir corrent o d’amagar el cap, com diuen que fan els estruços: de no sentir-te’n al·ludit ni compromés. La vida no és fàcil, i el final abrupte de la pel·lícula, la sobtada fractura només insinuada en les últimes imatges, així ho fa entendre: la incertesa de l’espectador sobre allò que ocorrerà amb aquesta relació acabada d’iniciar és només un reflex de la que senten els dos protagonistes.

0 comentaris: