La veritat és que "Nel mezzo del cammin di nostra vita" començ a entendre que el temps és breu i que no puc llegir tant com voldria. He de seleccionar. A les propagandes i catàlegs que m'envien les editorials tot són anuncis de novel·les mestres, brillants, genials, de lectura obligada... Després resulta que no n'hi ha per a tant. ¿Tornaré alguna vegada a experimentar l'emoció, l'impacte, la commoció, que vaig sentir llegint García Márquez, Sábato, Rulfo, Cortázar, Borges o els Tròpics de Henry Miller? Ja no sóc verge. Conec els trucs i les trampes, les mentides, la misèria de la literatura (hi ha escriptors que cal llegir, però val més no conèixer), i a pesar de tot l'estim, hi crec, la visc amb absoluta passió.
Ho escriu Ponç Pons a Dillatari, el particular dietari d'aquest menorquí irreductible, dedicat en cos i ànima a "escriviure".
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada