L'afinador de pianos

[A propòsit de Josep Iborra, Inflexions, Edicions Bromera, Alzira, 2005]

L’assaig, el gènere del pensament que es presenta no com a producte, sinó com a procés i –en conseqüència– en procés. Literatura del jo, literatura d’idees, meditació cultural i vital. Un artefacte eminentment impressionista i sense pretensió aparent, construït sobre el fragment i sobre la provisionalitat. Les Inflexions d’Iborra responen perfectament a aquest perfil, i potser el títol de l’obra ja en suggereix una primera lectura: de les modulacions del discurs, de la variabilitat dels interessos culturals i vitals, dels girs d’aquell pensament en acció. Els textos que s’hi reuneixen també són diversos en extensió, des de l’aforisme rotund fins a la reflexió més pausada. I s’hi mostren sota una aparença d’espontaneïtat, d’anotacions fetes sobre la marxa i sense cap pla preestablert.
Fragmentaris, en definitiva, i motivats per causes i per objectius ben diversos, com diversos en són els temes: artístics, morals, polítics... Hi destaca, per exemple, la música, un terreny en què l’autor demostra sentir-se ben còmode. No és difícil endevinar una passió al darrere dels molts comentaris que hi dedica; passió i coneixement –si més no com a melòman– a més d’una oïda aguda per tal de captar el matís més subtil. La religió i la lectura de la Bíblia des d’una posició crítica són també temes recurrents de l’obra. I, evidentment, la vida mateixa; els tòpics eterns de la gran literatura universal de totes les èpoques: el pas del temps, la mort, l’home, el somni, la Veritat i la Mentida, el Bé i el Mal...
Fet i fet, Iborra escriu l’experiència, i la converteix en literatura: ja siga aquesta una experiència real, ja siga una experiència relacionada amb la literatura i, en general, amb l’art. De vegades, sota una aparença provocadora, que amaga una visió molt intel·ligent del gènere humà i de les seues contradiccions i misèries: “La Mort i la Merda. Passem la vida estirant la cadena del wc per tal d’espentar-les i enfonsar-les cap a les clavegueres de la insignificança i de l’oblit”. D’altres, sota la forma d’una ironia que traspua un inevitable deix d’amargor, qui sap si adreçada a ell mateix; en qualsevol cas, aplicable a molts dels noms il·lustres de la nostra cultura: “Com aquell que va estudiar brillantment la carrera de piano, però es dedicà, per guanyar-se la vida, a afinar-los”.
En definitiva, és l’Home –en totes les seues vessants– el protagonista d’aquestes Inflexions. S’hi pot endevinar una voluntat de reflexió constant sobre un mateix i sobre la relació amb els altres; i, en aquesta mirada, la literatura té un paper central: des de molts punts de vista, també des de la reflexió sobre la lectura i l’escriptura en elles mateixes, com a processos, com a mecanismes circumdants a la cultura al mateix temps que intrínsecament humans.