Malestars

Al MuVIM, visite l’exposició al voltant d’El descrèdit de la realitat, de Joan Fuster. A una paret, en gran, em crida l’atenció un text que no coneixia: el fragment d’una carta, datada a Sueca el 9 d’abril de 1955 i dirigida a Agustí Bartra, en què Fuster li expressa un cert malestar. En llegir-lo, no puc evitar de copiar-lo sencer allà mateix:

En part en té la culpa el fet d’haver-me ficat una mica massa a dins d’això que diuen vida literària del país. Jo era, abans, un bon senyor que vivia tranquil·lament al seu poble, que de tant en tant escrivia algun poema, i que llegia els llibres que li agradaven de llegir. Ara, a desgrat de no ésser cap vedette de les lletres nacionals, i per una pila de raons estranyíssimes, em veig obligat a sortir de casa, a escriure coses de compromís i a llegir –i comentar!– llibres que no m’interessen gaire. També això té els seus avantatges, és clar, però enyore bastant la calma i la disponibilitat d’abans.

I l’anote perquè, salvant totes les distàncies –enormes– em recorda inevitablement alguna cosa que jo hauria escrit algun temps enrere. Arribe a casa i localitze el text en qüestió. Efectivament, si la situació no és la mateixa, el malestar sí que es pot associar; i la sorpresa és que fa quatre anys que ho vaig escriure i, en el millor dels casos, no he fet més que començar a posar-hi remei. Quatre anys després, però.
Encara que no és exactament el mateix, el text de Fuster em connecta també amb un altre que he llegit més recentment, aquest aforisme –irònic, però amarg– de les Inflexions de Josep Iborra:

Com aquell que va estudiar brillantment la carrera de piano, però es dedicà, per guanyar-se la vida, a afinar-los.

Inflexions, haurem de dir ben aviat alguna cosa sobre aquest llibre extraordinari. Ara, però, hi ha un meme que s’hi espera.