Estrangers

Em va impressionar la pel·lícula Underground, d’Emir Kusturica, i el seu particular punt de vista sobre els gitanos; però alguna cosa va canviar per sempre més quan vaig veure Gadjo dilo, de Tony Gatlif. La pel·lícula de Gatlif, amb aquell estranger que buscava obsessivament una cantant romanesa que havia escoltat en una vella cinta, tenia aquella cosa tan difícil de definir i, tanmateix, tan essencial quan parlem d’una obra d’art: la sinceritat, l’autenticitat. Des d’aquell moment, Kusturica m’ha semblat un impostor, i les seues pel·lícules posteriors –Gato negro, gato blanco, o La vida es un milagro– falses.
Em sorprén comprovar que Exils és la catorzena pel·lícula de Tony Gatlif. Una obra en què torne a trobar les constants dels altres treballs que n’he vist: Swing i –sobretot– l'esmentada Gadjo dilo. Una pel·lícula sincera, un cop més, en què els gitanos i la música tornen a tenir un paper destacat. Una mena de road movie que parla sobre la recerca de la identitat individual, sobre els exilis interns i externs, sobre els camins que la vida marca i que, de vegades, poden semblar tan contradictoris: què fan dos francesos tronats intentant per tots el mitjans arribar a Alger quan tots els algerians n’intenten fugir?

Una fotografia simplement genial, que amara el relat de plasticitat i de poesia. I, com quasi sempre en les obres de Gatlif, una càrrega d’erotisme subtil que recorre tots i cadascun dels moviments dels personatges.