Intel·lectuals i nespres

Suplement “Quadern” (el raconet setmanal d’El País per als exòtics que llegim en català) del 2 de juny. La columna habitual de Joan Francesc Mira, aquesta vegada sota el títol –simptomàtic– de “Nispros i llibres”. L’hagués pogut titular perfectament “Del sexe dels àngels”; i no ho diem nosaltres, que ho diu ell mateix en les darreres línies:

No és poca cosa o, almenys, és prou per no haver de parlar de l’estatut d’autonomia (ja l’he llegit sencer: tan fluix d’idees bàsiques com de gramàtica elemental) ni del referèndum a França: veure feliços els polítics valencians no sé de què és símptoma, veure com exulta LePen, sí que ho sé.

Amollar aquestes dues frases per tancar una columna que hem omplert a còpia de divagacions d’interés dubtós sobre les nespres. Fa gràcia. Sobretot per la manera de liquidar els temes, o per la facilitat amb què dos i dos –per a alguns que s’agraden d’anomenar-se intel·lectuals– fan sempre quatre.
Votar no en el referèndum europeu, per a aquests intel·lectuals nominals, és –sempre– símptoma inequívoc i unidireccional; ja ho va dir algú també poc abans que es votés a Espanya: si LePen feia campanya pel no és que havíem de votar sí. Gran argument. Tan gran com aquell altre que hi va focalitzar tota la campanya: votar no a una proposta concreta de Constitució Europea equival a votar no a Europa.

Com que som frívols, poc intel·lectuals i, sobretot, molt inconsistents, ens hem alegrat del no francés. I de l’holandés. O Europa està plena de lepenistes o és que els comptes... Però parlem de nespres, que és molt més fàcil. Al capdavall, és el que fem sempre, no?