Del llenguatge (I)

Que els mitjans de comunicació eviten certes paraules que puguen ferir la sensibilitat del receptor, ho comprenc; a mitges, però puc fer l'esforç. Però mai, em negue a fer-ho, podré entendre que es redacte una llei plena d'eufemismes i imprecisions que afecten la seua concreció per tal d'adequar-la als interessos oportuns de torn. La Llei d'Arxius de la "nostra comunitat" es va aprovar el passat 1 de juny, he tingut l'ocasió de fullejar-la un poc i ací en teniu aquest paràgraf referit a no res més que al personal que ha d'atendre els nostres arxius, exemple, una vegada més, d'allò a què ens tenen tan acostumats: parlar per no dir res, o el ja tan conegut parlar per parlar.

Tots els arxius centrals, intermedis i històrics del sistema arxivístic valencià estaran dotats del personal arxiver suficient i amb la qualificació professional adequada, amb el recolzament del personal auxiliar i subaltern necessari.

Professionals adequats, suficients i necessaris del món, uniu-vos!

Marró

La banalitat global, milers i milers de persones movent-se a toc de xiulet, en aquest cas el xiulet d’una companyia de telefonia mòbil. Deu ser la cançó de l’estiu de tota la vida –pel que fa a qualitat musical no hi ha grans canvis– reconvertida d’acord amb els nous temps, i amb un cert vernís de neohippisme de targeta de crèdit. “Eva María se fue”, “Caribe Mix” i, ara, Carlinhos Brown: l’evolució de l’espècie. L’únic misteri, però, està en el temps que tardarà en empassar-se a Carlihos Brown el mateix sistema que l’ha fet esdevenir un fenomen publicitari omnipresent, bombardejat fins a l’avorriment. La bombolla, tanmateix, sempre acaba per esclatar.

Balanç (I)

Sereu escriptors, que és una cosa que sempre queda bé i és digna de portar i de comentar. A l’hora de triar entre castellà o català?: en castellà mai no sereu ningú; en català, en canvi, us idolatraran.

InfoTv

L’inici –encara molt en precari, no sabem si mig en proves– de les emissions d’aquesta nova televisió. D’entrada, és clar, un cert sentiment d’il·lusió. Potser, hauríem d’afegir allò de quin remei. Però caldrà ser molt exigents: nosaltres; però, sobretot, ells. No hi ha prou que siga un mitjà de comunicació fet íntegrament en català: com a espectadors, esperem un producte de qualitat; ens hem cansat d’aquella idea tan arrelada a casa nostra de l’obligació per no sabem quina causa. Ha estat l’error de molts durant dècades; del Bloc, per exemple, que no ha tingut cap dubte que anava a ser el receptor d’uns vots per ser l’únic –pensaven– representant d’una sensibilitat nacional concreta; que s’ha cregut amb dret d’indignar-se quan aquells hipotètics vots no s’han materialitzat.
Per això, d’aquestes primeres setmanes, hi ha coses que encara grinyolen. Abans d’ahir, per exemple, el presentador de l’informatiu –i director de l’emissora– Juli Esteve es referia a Teresa Fernández de la Vega com a “vicepresidenta del Govern”. Anit, Artur Balaguer presentava a Silvestre Vilaplana com un escriptor “en llengua valenciana”.

No, no hi ha prou de ser un mitjà de comunicació íntegrament en català. Encara és aviat, però exemples previs no els en falten, de la manera com han acabat tants altres projectes il·lusionadors. Com El Punt, per exemple, un full parroquial infumable; escrit, això sí, en valencià.

Jelinek i l'art

Elfriede Jelinek, autora de La Pianista, el llibre que el cineasta Michael Haneke va convertir en una de les seues millors pel·lícules, i una de les poques dones guanyadores del Nobel de literatura (2004). La seua escriptura desvela una aparent fredor, acompanyada d’una història molt ben dissenyada, amb unes pautes de confecció envejables tant pel que fa a crear expectació com interés, no només per allò que conta sinó per la manera de contar-ho. Frases curtes però carregades d’intensitat per tal de narrar les històries perverses de ciutadans normals; unes històries que conflueixen i tenen la seua conseqüència última en la del personatge principal, Erika, la professora de piano.

La concepció d’art de la autora, potser de la seua manera de fer art, queda reflectida en aquest fragment:

Segons la seua opinió, només l'art té una existència més duradora. Erika en té cura, el poda, el lliga a una guia, el desbrossa i finalment el cull. Però, qui sap tot el que s'ha perdut o ha estat emmudit injustament? Cada dia mor una peça musical, una novel·la o un poema perquè ja no té raó d'existir en el nostre temps. I el que semblava etern ha perit, ja ningú no ho coneix. Fins i tot quan havia merescut continuar existint.

Claude el discret

Potser haja estat un dels Nobel de literatura més anònims. I dimecres passat va morir silenciosament a París. Claude Simon apareixia els darrers anys com un discret cavaller rural, dedicat a la feina de viticultor al casal familiar de Salses. Com un escriptor gairebé retirat, en part víctima del descrèdit que afecta els autors de l’últim gran moviment literari francés: el noveau roman. En aquest sentit, la concessió del premi Nobel de Literatura el 1985 es feia quan l’autor ja no comptava entre els noms estel·lars del món intel·lectual francés, i ni tan sols el guardó havia aconseguit de canviar la tendència.
Però amb l’aparició el 2001 d’El tramvia, la seua última novel·la, Simon tornava a demostrar, als vuitanta-vuit anys, que era un dels autors contemporanis més interessants; que, efectivament, les seues novel·les no eren fàcils, en el sentit que ho seria una narració lineal i ensopida; i que es tractava d’un autor exigent, que arriscava en una aventura que reprenia constantment –com Proust– les experiències biogràfiques.
Recórrer els records, no com qui descobreix les pròpies intimitats als ulls dels altres, sinó per construir-los des de l’escriptura, per treballar la memòria i donar-li forma fins a inventar-ne tot un univers. Simon escriu i rescriu la seua memòria, que no és –per tant– l’ingredient, sinó el producte de la ficció, allò que alguns han anomenat l’autoficció. Un record autobiogràfic que s’oculta sota un finíssim tel que el lector ha d’anar penetrant, sota un cel de núvols prims que, al final, acaba deixant veure la plenitud del sol.

Esperant els bàrbars

Corria el rumor que les tribus bàrbares s'estaven armant; l'Imperi havia de prendre mesures preventives perquè era clar que hi hauria guerra.

D'aquesta inquietud, personalment no n'he vist res. Pel meu compte he observat que un cop a cada generació, sens falta, hi ha un episodi d'histèria en relació amb els bàrbars. No hi ha cap dona que visqui al llarg de la frontera que no hagi somiat que una mà fosca de bàrbar puja de sota el llit i li agafa el turmell, cap home que no s'hagi espantat tot sol amb visions dels bàrbars fent barrila a casa seva, trencant els plats, calant foc a les cortines, violant les seves filles. Aquests somnis són la conseqüència d'un excés de benestar. Que m'ensenyin un exèrcit bàrbar i m'ho creure.

J. M. Coetzee, Esperant els bàrbars

Exigència

Uns, acostumats a tenir un espai propi d’opinió que mai no era rebatuda. A d’altres, simplement, ja els està bé amb el bocí del pastís que els ha tocat en sort. Absència total i absoluta de debat, d’un veritable debat, i no de polèmiques de pa sucat amb oli al voltant de qualsevol paperot parit per quatre amics que com a únic mèrit exhibeixen una certa capacitat d’ordenar unes quantes frases de manera coherent. Mediocritat a cabassos. I aquells, les vedettes, les patums, que no han entés –no han volgut entendre– el que significa la responsabilitat social.

I tan necessitats com estem d’esperit crític, d’exigència, d’ambició, de refutació... seria un suïcidi no aprofitar les noves opcions de comunicació al nostre abast.

Una cançó

Parlar de matins freds, amb la que està caient, potser resulte un poc cínic. Però hi ha cançons que no podem evitar d'escoltar amb certa assiduïtat:

Qué triste despertar / En las mañanas frías / Sin poder hallar / Tus manos en las mías. / Contemplar mi balcón / Sin sol / Y sentirme morir / De amor / Con tristeza y ausencia / En mis noches sombrías / Implorando clemencia / Con las manos vacías.

Qué triste despertar / Y verse siempre solo / Con esta soledad / Donde se acaba todo.

Y ponerme a gritar / Que el amor es mentira / Y nos deja al final / Con las manos vacías.

Josele Santiago cantant, posseït per tots els dimonis de Tom Waits i del carajillo, aquesta tremenda cançó de Chavela Vargas. Caldria ser de suro per no tremolar. Literalment.

La tinta invisible

En les famílies, cadascun dels fills té la seua història de taula, aquella que les mares sempre repeteixen quan ix l’ocasió de tenir un oient nou o en moments de records vells.
En el meu cas, les històries del meu germà Miguel podrien omplir un llibre sencer. Sovint, recorde aquesta que de vegades he escoltat o llegit, reproduïda en pel·lícules o llibres. A Léolo, per exemple, el germà del protagonista porta a l’orientador escolar un full en blanc on se suposa que hi ha dibuixat un conill blanc a la neu. La diferència és que la de Miguel és certa, supose que, com en les narracions orals, engrandida de sobretaula a sobretaula.
La mestra de Miguel va demanar a la classe que li feren un invent. El meu germà, després de passar-se tota la vesprada jugant, va aparéixer al dia següent a l’aula amb un parell de fulls en blanc, explicant a la mestra que el seu invent era la tinta invisible.
Allò que sempre m’ha inquietat és què devia haver escrit amb aquella tinta.