10 de juliol 2005

Claude el discret

Potser haja estat un dels Nobel de literatura més anònims. I dimecres passat va morir silenciosament a París. Claude Simon apareixia els darrers anys com un discret cavaller rural, dedicat a la feina de viticultor al casal familiar de Salses. Com un escriptor gairebé retirat, en part víctima del descrèdit que afecta els autors de l’últim gran moviment literari francés: el noveau roman. En aquest sentit, la concessió del premi Nobel de Literatura el 1985 es feia quan l’autor ja no comptava entre els noms estel·lars del món intel·lectual francés, i ni tan sols el guardó havia aconseguit de canviar la tendència.
Però amb l’aparició el 2001 d’El tramvia, la seua última novel·la, Simon tornava a demostrar, als vuitanta-vuit anys, que era un dels autors contemporanis més interessants; que, efectivament, les seues novel·les no eren fàcils, en el sentit que ho seria una narració lineal i ensopida; i que es tractava d’un autor exigent, que arriscava en una aventura que reprenia constantment –com Proust– les experiències biogràfiques.
Recórrer els records, no com qui descobreix les pròpies intimitats als ulls dels altres, sinó per construir-los des de l’escriptura, per treballar la memòria i donar-li forma fins a inventar-ne tot un univers. Simon escriu i rescriu la seua memòria, que no és –per tant– l’ingredient, sinó el producte de la ficció, allò que alguns han anomenat l’autoficció. Un record autobiogràfic que s’oculta sota un finíssim tel que el lector ha d’anar penetrant, sota un cel de núvols prims que, al final, acaba deixant veure la plenitud del sol.

0 comentaris: