Utilitat

En realitat, mai no es resignava a comprar res d’on no pogués extreure un profit intel·lectual, sobretot el que ens procuren les coses belles tot ensenyant-nos a buscar el nostre plaer lluny del benestar i de la vanitat. Fins i tot quan havia de fer un regal considerat útil, quan havia d’oferir una butaca, uns coberts, un bastó, els buscava “antics”, com si, esborrat el seu caràcter d’utilitat pel llarg desús, semblessin més aviat disposats a contar-nos la vida dels homes d’antany que no pas a servir les necessitats de la nostra. [...] Fins i tot allò que en aquells mobles responia a una necessitat, com que era d’una manera a la qual ja no estem acostumats, l’encisava com les velles maneres de dir en les quals veiem una metàfora, esborrada en el nostre llenguatge modern pel desgast de l’habitud.

Marcel Proust, Combray (traducció de Josep Maria Pinto)

Generacions

Acabe, finalment, Els jugadors de whist. Una novel·la interessant; segurament, una de les que quedaran de 2009. Però se m'ha fet llarga: encara he tingut temps d'odiar el protagonista i les excessives pàgines de la seua descomposició per (des)amor, que es perllonguen —potser— innecessàriament. Això, però, és el final. La resta, un intel·ligent exercici de memòria i crònica generacional; de fet, una certa contraposició de dues generacions, separades per uns trenta anys: la del protagonista —nascut el mateix any que l'autor— i la de la filla.

Em sobta comprovar fins a quin punt els referents del protagonista respecte d'allò que podríem anomenar cultura pop —música, televisió, jocs, rituals de relació social, etc.— són els meus referents. I em sorprén perquè entre ell i jo hi ha gairebé una dècada de marge. No sé si algú ha calculat l'actual període de vigència de referents o de modes, la caducitat a què estan sotmesos, però difícilment hi deu ser comparable. Fins i tot, el propi concepte de generació ha esdevingut dubtós. Que el temps s'accelera, doncs, no és únicament una sensació. I que a la novel·la apareguen els Fotologs i encara no Facebook o Twitter en deu ser un símptoma.

D'entretemps

Si s’ha parlat tant que el segle XX comença aquell any 14, potser el segle XIX no deixà d’acabar efectivament el 1900 —coincidint amb la mort de Nietzsche, Wilde, o Verdi un any més tard—, de manera que enmig es produí un entretemps habitat per éssers trencadissos, malenconiosos, inadaptats a cap altre temps realment existent, malfiats i patidors de tota forma de poder, com Franz Kafka, Alban Berg, Robert Walser i els esmentats Mahler i Maragall [...].

Antoni Mora, “Joan Maragall [1860-1911]: Poètica i Política del Desempar”, dins Filosofia Catalana, núm. 1, 2005

Rua

Dels molts que falten en la foto, aquesta vesprada, pel centre de València, recordaré De la Rúa. Molt especialment De la Rúa.

Dir ací

No sempre es té la capacitat, o les ganes, de convertir l’anècdota en Història, el nom comú en propi. La majoria de les vegades, si açò s’assembla a un hivern no és per impecable, sinó per desolat, erm, remotament fred. Una aparença, només; perquè les coses, sortosament, no són tan negres. Ni tan sols grises. És, únicament, que no tinc ganes d’escriure sobre segons quines decepcions: si més no, mentre continue havent-hi alternatives.

Mentrestant, aquest silenci són tres llibres excel·lents, consecutius, enllaçats: El mar de Banville, Un estiu al llac de Vigevani, i Mitologías de invierno. El emperador de occidente, de Michon:

Lo que importa es que con el mundo se hagan países y lenguas; con el caos, sentido; con las praderas, campos de batalla; con nuestros actos, leyendas y esa forma sofisticada de leyenda que es la historia; con los nombres comunes, nombre propio. Que las cosas del verano, el amor, la fe y el ardor se hielen para terminar en el invierno impecable de los libros. Y que sin embargo en este hielo un poco de vida permanezca congelada, fresca, garante de nuestra existencia y nuestra libertad. Ese poco de verdad mortal que arde en el corazón frío del escrito, la belleza parca del uno y el esplendor impasible del otro, esto es lo que me esforcé por decir aquí.

Pierre Michon, Mitologías de invierno. El emperador de occidente

Punt de cadeneta

“Al principio era la palabra. Después la palabra se volvió incomprensible” (Ennio Flabiano, citado por Nicole Krauss en un hotel de Liubliana).

... i llegit en l’interessant Dietario voluble d'Enrique Vila-Matas en el sofà de casa.

Cunnilingus (portades)

   

L'esquerra agònica

Acabe el llibre de Doro Balaguer que he anat llegint de manera intermitent al llarg de l’últim mes, aproximadament. Entre anades i vingudes, avions, i pauses d’altres lectures més urgents.

Tenia unes referències prèvies molt vagues del personatge en qüestió; poca cosa, més enllà d’haver-li llegit algun article en premsa, de relacionar-lo amb el comunisme i el nacionalisme valencià, i de saber-li una certa dedicació a la pintura. Poca cosa, per a un coetani amb qui compartisc una ciutat relativament menuda, i unes idees no sé si menudes, però efectivament minoritzades, subterrànies, gairebé invisibles. Causa o conseqüència, no ho tinc del tot clar; però sembla evident la fractura generacional, i això només pot ser un símptoma negatiu: en unes altres condicions, no s’explicaria que no conegués Doro Balaguer.

Molt interessant la part més memorialística del llibre, que recupera ­­­–entre altres coses– una ciutat de València inèdita per a molts de nosaltres; i la de reflexió sobre el país, la cultura i la política dels últims cinquanta anys. Em descobrisc una sintonia ideològica amb l’autor més que remarcable, i em reconforta llegir-hi coses que habitualment ningú no s’atreveix a posar per escrit. Sempre és més fàcil parlar d’una espècie de mala sort còsmica dels valencians que no parar-se a observar els esdeveniments de les últimes dècades, quins n’han estat els actors i quines les decisions que han pres. Balaguer no ho ha escrit, però jo he llegit responsables; i no només en la dreta política.

Modèstia i sinceritat, un estil reposat de persona viscuda que mira enrere des de l’escepticisme i l’absència d’ambicions. Sense afany de protagonisme, ni estridències. Sense bilis, però amb la contundència que li atorguen els anys. I amb un títol, per cert, que no pot ser més encertat. Massa amable, fins i tot, l’adjectiu.

Estètica de la recepció

Els autors d’El último guión deuen creure que han fet una pel·lícula sobre Buñuel, però l’han feta sobre el pas del temps. Sobre la caducitat de les nostres ambicions, sobre la tossuda tendència a enlletgir de les coses.

Odissea

Tot i que l’Ulisses de Joyce ha quedat –lògicament– associat a la ciutat de Dublín, l’obra conté algunes referències que van un poc més enllà de les fronteres de la ciutat –i de la torre Martello de Sandycove! En l’episodi número dèsset, per exemple, construït a partir d’una estructura de preguntes i respostes que recorda un catecisme, Bloom considera quines coses podrien impulsar-lo a anar-se'n. I, entre aquestes, l’atractiu de determinats llocs d’Irlanda; una autèntica guia turística per a fetitxistes de diversa mena:

What considerations rendered departure desirable?

The attractive character of certain localities in Ireland and abroad, as represented in general geographical maps of polychrome design or in special ordnance survey charts by employment of scale numerals and hachures.

In Ireland?

The cliffs of Moher, the windy wilds of Connemara, lough Neagh with submerged petrified city, the Giant’s Causeway, Fort Camden and Fort Carlisle, the Golden Vale of Tiperrary, the islands of Aran, the pastures of royal Meath, Brigid’s elm in Kildare, the Queen’s Island shipyard in Belfast, the Salmon Leap, the lakes of Killarney.

James Joyce, Ulysses

Nosaltres, en qualsevol cas, ens hem retrobat el fragment en qüestió a la tornada. Després de catorze dies de conduir per l’esquerra un cotxe amb el volant a la dreta. De carreteres impossibles entre paisatges impensables. I d’una ruta que coincideix només en part amb la que no va fer Bloom: Dublín, Wicklow, Cork, Cobh, Kinsale, Clonakilty, Baltimore, Limerick, Bunratty, Cliffs of Moher, Doolin, Galway, Clifden, Kylemore, Dublín. La nostra ruta.