30 de juliol 2005

Axi con cel c’anan erra la via

Entrevista en l’Avui amb Xavier Folch, director de l’Institut Ramon Llull. Li pregunta Ignasi Aragay per la relació que té l’entitat amb les Illes; ni entrevistador ni entrevistat fan cap al·lusió, tanmateix, a la que té –o no té– amb el País Valencià.
El plat fort, però, ve de Frankfurt, i no són salsitxes. Els arguments són coneguts: potser podem discutir sobre la legitimitat d’una i altra postura, però allò que és innegable és que no són compatibles. Això és: a Frankfurt ha d’anar o Gil de Biedma o Ausiàs March, però no poden anar tots dos. O la cultura catalana és aquella que es fa a Catalunya o és aquella que es fa en català. El senyor director de l’Institut –que no és, potser és convenient recordar-ho, el conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya– defensa la primera opció:
Però la cultura catalana al llarg dels segles també s'ha expressat en llengües diferents: Ausiàs March en provençal, Llull en llatí i àrab; els il·lustrats catalans van escriure en castellà quan el país era monolingüe català [...] Hem de defensar com a gent nostra Montalbán, Gil de Biedma o Juan Goytisolo entre els morts, i Mendoza, Marsé, Cercas o Ruiz Zafón entre els actuals.
En escassament un paràgraf hem matat Juan Goytisolo i hem posat Ausiàs March a escriure en provençal. Senzillament genial.

29 de juliol 2005

Una cura de repòs

L’estiu és moment de retornar als clàssics. D’assaborir-los sense presa, amb la lentitud pròpia d’aquestes vesprades. Així doncs, amic Castorp, inicie, ara i ací, l’ascensió de la teua muntanya.

La contarem detalladament, amb cura i precisió, perquè, la diversió o l’avorriment d’una història, ¿què potser han depès mai de l’espai i el temps que ocupava? Sense témer el mal regust de la meticulositat, més aviat som del parer que només allò minuciós és realment distret.
Per tant, el narrador no enllestirà pas la història de Hans en un girar d’ulls. No n’hi haurà prou amb els set dies d’una setmana, ni tampoc amb set mesos. És millor que no compti prèviament quant de temps terrenal se li escolarà mentre el té enxarxat. Alabat sia Déu, tampoc no han de ser set anys!
I doncs, comencem.
Thomas Mann, La muntanya màgica

28 de juliol 2005

27 de juliol 2005

Mesquida, o el temps escrit

Assistesc amb una certa perplexitat a la recuperació de Biel Mesquida per part del món dels blocs catalans. I no perquè considere que no ho mereix –al contrari– sinó per la manera tan curiosa com s’esdevenen de vegades les coses. El ben cert és que allò que va començar amb referències a la seua activitat poètica, o més concretament a la seua activitat com a recitador, ha anat creixent i estenent-se fins que ara, finalment, algú s’ha referit a una novel·la seua: Excelsior o el temps escrit.
Sempre he considerat que Excelsior era una de les millors novel·les catalanes contemporànies; també, una de les més injustament ignorades –lògic, anem tan sobrats de bona literatura, a casa nostra... La vaig llegir per incitació directa de R.B., en l’única conversa que vaig tenir l’oportunitat de compartir-hi abans que deixés un buit d’aquells difícils d’omplir, especialment en una cultura com la nostra: “Mesquida ha escrit la seua gran novel·la”, recorde que em va dir per encetar el tema de manera directa i contundent. Era estiu; juliol, com ara, però de fa deu anys; la novel·la no era encara al carrer, i jo la llegia l’hivern següent: finals de gener, principis de febrer. Estava d’exàmens, però els deixava ben sovint abandonats per devorar-me aquella petita joia.
Hi assistesc amb perplexitat, doncs, però també amb alegria. Crec que és de la més elemental justícia. El dubte, allò que no sóc capaç de valorar, és el paper que ha jugat en aquesta recuperació el fet que el propi Mesquida tinga un bloc, com tampoc quina repercussió tindrà més enllà de les fronteres del –de vegades– massa endogàmic món dels blocs catalans. No només, però sobretot dels catalans. Tampoc no sé si importa massa, però.

25 de juliol 2005

Balanç (II)

Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.
Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

Pere Calders

Aquest d’avui, d’ara mateix, hauria de tenir motius per empassar-se’n litres i litres sense protesta. Exemplarment. Metòdicament. Però no hi ha ni suficients pous ni galledes ni aigua. Que faça el fet, doncs, a còpia de pilotes de golf.

23 de juliol 2005

Dues pel·lícules

Dos documentals, actualment en cartell, que hem trobat molt interessants:
L’un, Del roig al blau, de Llorenç Soler, una crònica rigorosa i molt plural dels anys del postfranquisme –la transició, segons la nomenclatura historiogràfica oficial– al País Valencià i, més concretament, a la ciutat de València. Construïda, sobretot, a partir d’entrevistes a molts dels protagonistes directes d’allò que es va anomenar la Batalla de València, potser el més curiós és comprovar la llibertat amb què es manifesten tots els entrevistats –més enllà de l’èxit que representa en ell mateix el fet d’haver aconseguit la participació d’un ventall tan ampli de testimonis. Una llibertat, una comoditat, que provoca determinats comentaris impensables a priori, que potser hauran fet penedir-se’n posteriorment a més d’un, però que agraïm molt com a espectadors. I ho diem per la manera tan fidel com han quedats retratats tots ells, i pel trist paper històric que s’ha adjudicat més d’un.
L’altre, Cineastes contra magnats, de Carles Benpar, una denúncia dels abusos que fan els grans poders econòmics que giren al voltant de la producció d’una pel·lícula sobre el treball artístic del seu autor: el director. Amb una actriu que exerceix de narradora-conductora del film, es mostren exemples de com han quedat mutilades, manipulades o retocades moltes pel·lícules sense l’autorització dels seus autors, normalment per tal d’aconseguir-ne més rèdits econòmics i, gairebé sempre, per a la seua distribució a les televisions. D’una banda, Benpar mostra de manera simultània, dividint la pantalla en dues meitats, com és la versió original de la pel·lícula en qüestió i com ha quedat després de les manipulacions; d’una altra, inclou les declaracions de directors com Federico Fellini, John Huston, Woody Allen o Sidney Pollack sobre les experiències que han hagut de patir en les seues obres. Una atractiva i suggeridora reflexió sobre els drets d’autor, sobre l’art i els artistes, sobre el copyright i aquells que no haurien de deixar de ser mai els vertaders propietaris morals de l’obra.

22 de juliol 2005

Cobrar per avorrir-se

I, com que s’avorreixen, es dediquen a escriure als diaris. Article de Jordi Colomina –a què ja ens referírem en un altre moment–, rèplica de Manel Pérez Saldanya i contrarèplica novament de Colomina. Molt divertit, tot plegat. Sembla que l’Acadèmia o corralet aquell que els han muntat perquè es retiren amb bon sou no és el lloc més adequat per tal de fer filologia i per això la fan als diaris. Bé, filologia... És un dir, ja m’enteneu. La fal·lera de Colomina amb l’accent de València és molt curiosa: deu ser el principal problema que té el català al País Valencià, l’assumpte prioritari. O això, o és que Colomina és el que millor ha entés quin paper és el que els tocava en aquesta comèdia escrita per Zaplana i rubricada per Joan Ignasi Pla –sí, aquell que ens havia de salvar el 2007. Els altres, simplement, paren la mà i callen.
El contingut de l’article en qüestió? Fa fins i tot mandra haver de referir-se’n. Si el gran argument és “el principi de la pronunciació local”, la cosa la tens ben fàcil, amic Colomina: escriu simplement Valencia, pronunciant la c com pronunciaries la z de Zaplana; aquesta sí que és la “pronunciació” local. Si més no, la d’un percentatge absolutament majoritari dels habitants de la ciutat. O, si vols fer servir la “pronunciació local” dels habitants que parlem català, tens diverses opcions per anar entretenint-te: jo et propose, per ser la més aproximada, Balensia. Amb aquesta, a més d’estalviar-te el maldecap de l’accent –ja saps, el diftong–, respectes també la “pronunciació local” de la b inicial. Però, si continues avorrint-te, n’hi ha d’altres.
També continuem trobant a faltar que comences els teus articles explicant qui s’oposa a la grafia València, cosa que fins ara no has fet. Jo, modestament, no en conec a ningú digne d’esment; sí que conec, en canvi, una llista ben llarga dels qui s’oposen a la vostra Acadèmia; no sé si, aplicant els teus principis, tindràs en compte “l’opinió dels teus conciutadans” en aquest aspecte. Clar que, el que jo no entenc, amic Colomina, és per què a Múrcia no han tingut la idea de fer una Academia Murciana de la Lengua, i, tot seguit, per què no ha aparegut a la premsa cap lingüista sensat i coherent demanant de canviar la grafia del nom de la capital, d’acord amb el “principi de la pronunciació local”, per Mursia. De segur que tu deus tenir-ne alguna idea.

19 de juliol 2005

Del llenguatge (I)

Que els mitjans de comunicació eviten certes paraules que puguen ferir la sensibilitat del receptor, ho comprenc; a mitges, però puc fer l'esforç. Però mai, em negue a fer-ho, podré entendre que es redacte una llei plena d'eufemismes i imprecisions que afecten la seua concreció per tal d'adequar-la als interessos oportuns de torn. La Llei d'Arxius de la "nostra comunitat" es va aprovar el passat 1 de juny, he tingut l'ocasió de fullejar-la un poc i ací en teniu aquest paràgraf referit a no res més que al personal que ha d'atendre els nostres arxius, exemple, una vegada més, d'allò a què ens tenen tan acostumats: parlar per no dir res, o el ja tan conegut parlar per parlar.

Tots els arxius centrals, intermedis i històrics del sistema arxivístic valencià estaran dotats del personal arxiver suficient i amb la qualificació professional adequada, amb el recolzament del personal auxiliar i subaltern necessari.

Professionals adequats, suficients i necessaris del món, uniu-vos!

18 de juliol 2005

Marró

La banalitat global, milers i milers de persones movent-se a toc de xiulet, en aquest cas el xiulet d’una companyia de telefonia mòbil. Deu ser la cançó de l’estiu de tota la vida –pel que fa a qualitat musical no hi ha grans canvis– reconvertida d’acord amb els nous temps, i amb un cert vernís de neohippisme de targeta de crèdit. “Eva María se fue”, “Caribe Mix” i, ara, Carlinhos Brown: l’evolució de l’espècie. L’únic misteri, però, està en el temps que tardarà en empassar-se a Carlihos Brown el mateix sistema que l’ha fet esdevenir un fenomen publicitari omnipresent, bombardejat fins a l’avorriment. La bombolla, tanmateix, sempre acaba per esclatar.