02 de novembre 2006

La llengua del rossinyol (2)

Gaudint de l’obra fa uns dies al Teatre Rialto, no puc deixar de pensar que –amb tota seguretat– el teatre valencià deu ser l’únic sector de la nostra producció actual en els diferents àmbits de la cultura que es pot salvar gairebé en bloc, que es pot homologar en conjunt al de qualsevol país civilitzat. I ho és des de ja fa unes quantes dècades. A més, però, no s’hi pot obviar el tema lingüístic. Perquè el teatre valencià no ha deixat de créixer qualitativament en tot aquest període, i ho ha fet emprant, en tot moment, un model de llengua acuradíssim. Un model assentat, establert, que no sorprén ningú. El de L’amor del rossinyol, per exemple: impecable en la seua doble funció de marcar sempre un registre culte –l’únic que entenc com a vàlid en una obra d’aquestes característiques– i al mateix temps suficientment flexible tant per a la dicció sobre l’escenari com per a la comprensió al pati de butaques. Si la llengua, en aquest país, interessés realment a aquells que tant en parlen, potser que podrien agafar-hi exemple.

0 comentaris: