17 de novembre 2006

Una retirada discreta

Cada vegada que se’n va un dels grans –un dels grans de veritat– tornem a iniciar l’habitual cicle de dubtes i de sensacions. La sensació d’anar quedant –progressivament, però sense aturador– orfes; el dubte respecte del temps que es dedica a subproductes d’aparador, si el comparem amb la discreció amb què malviu la cultura; el dubte –al remat– sobre l’existència de recanvi per a autors de la talla de Jordi Sarsanedas.

Una discreta venjança és la mostra més recent que tenim del seu talent. Per això, i perquè confiem que el títol de l’obra siga també una premonició, recuperem algunes de les coses que ens en va suscitar la lectura:

Deu anys després, Una discreta venjança suposa el retorn a la narrativa breu de l’autor de Mites –un clàssic del gènere, amb què va obtenir el Premi Víctor Català el 1953. I ho fa amb un recull que posa l’èmfasi en l’anècdota quotidiana, en les situacions més aparentment banals, en les històries de tothom i de cada dia. I això, amb un estil volgudament despullat; una prosa neta i acurada que sembla haver estat escrita per tal de ser dita en veu alta, amb una evident voluntat estètica que ultrapassa les de més estrictament narratives. Amb una prosa de gran carrega lírica i un to que va de la tendresa a la ironia més subtil o al sarcasme més esmolat.

S’equivocarà, doncs, qui espere aquell model de conte que, a còpia de calcar una vegada i una altra el d’algun dels grans noms del gènere en català, ha acabat per crear la impressió que mai no n’hi ha hagut un altre ni mai més en podrà haver. Més aviat al contrari: l’autor hi juga sovint un recurs que atorga a molts dels textos un to de confidència, de mirada ben personal sobre detalls que, al remat, el lector no pot llegir sense pensar quina és la clau que els uneix, no al narrador, sinó al propi Sarsanedas. Així, èpoques i espais diversos, i els personatges que hi habiten, formen un conjunt en què esdevé inevitable pensar en el propi autor fent memòria; filtrada i literaturitzada, si es vol, però memòria al cap i a la fi.

0 comentaris: