Sí però no.
En Solar, McEwan continua demostrant la seua capacitat per a la construcció de personatges. En aquest cas, especialment, el de l’omnipresent protagonista: el Premi Nobel Michael Beard.
Però, la darrera novel·la de l’anglés és més caricaturesca que àcida, més còmica que irònica. Bastida per a un Beard tan i tan voluminós —en el sentit literal i en el figurat— que deixa en una penombra poc definida uns personatges secundaris massa condicionats.
I amb una història que s’exhaureix molt abans de les tres-centes trenta-tres pàgines que abasta l’edició catalana de la novel·la.
2 comentaris:
Mmm... Tenia pendent de llegir-la, i no m'acabava de dedicir perquè no m'engrescava massa l'argument. Crec que ho deixaré córrer.
Salutacions!
A mi l’argument no m’ha desagradat, però em sembla que no dóna per a tant. Especialment si, com és el cas, un té la impressió que es limita a la caricatura d’un únic personatge, i que tota la resta n’és subsidiari.
Salutacions, Juli.
Publica un comentari a l'entrada