24 d’octubre 2005

Lingüística aplicada

imatge
[Dénia, 8-10-05]

Assecar: fa referència a una cosa que ha perdut la humitat que li és pròpia.

Eixugar: designa l'acció de llevar el líquid d'una cosa que s'ha humitejat sense que aquest líquid en forme part d'una manera consubstancial.

23 d’octubre 2005

Les nostres

1. El Telenotícies de TV3 mostra Joel Joan anit al camp del Barça cridant per uns Països Catalans lliures, i la notícia continua amb les “repercussions que no s’han fet esperar” al País Valencià. Les imatges que documenten aquestes repercussions tenen totes un micròfon de Canal 9 com a únic testimoni sonor, i això vol dir dues coses: la primera, habitual, que els de Canal 9 han passat el matí buscant la declaració ràpida del president del València CF, del Vila-real i de Paco Roig per tenir-ho enllestit per a migdia; la segona, que TV3 dóna crèdit i rang de notícia a aquest “mira el que t’han dit” de Canal 9 i en reprodueix les imatges. La veu en off remata la feina amb un comentari aclaridor: “al País Valencià, hi ha un sector de la ciutadania que no considera cultura catalana la seua cultura”.

2. Fa uns dies, Yolanda López, la corresponsal de TV3 a Madrid, es referia a “una tribuna en què no hi ha representació de cap partit nacionalista”. Les imatges: Rubalcaba i Rajoy parlant en l’esmentada tribuna durant la desfilada militar del 12 d’octubre.

3. En la Cartelera Turia d’aquesta setmana: “Leemos en «La Vanguardia» (ningún periódico valenciano, al parecer, se fijó en el detalle) que el informativo del mediodía de Canal 9 del viernes 14 de octubre saludó las inundaciones, con víctimas mortales en Catalunya con el rótulo «Càstig del cel»”.

22 d’octubre 2005

Una al·lucinació inimaginable

No somos de aquí. Y sólo la literatura parece ocuparse con seriedad de nuestro espanto. Cuando Poe escribió aquel cuento de un hombre al que enterraban vivo, contó nuestra verdadera historia. De ahí el terror que aún perdura en quienes leyeron ese cuento que decía la verdad, un miedo que se convierte en un terror doble si llegamos a Kafka, el muerto en vida. Los hombres normales han mirado a Kafka siempre con extrañeza, en realidad con la misma extrañeza con la que él les miraba a ellos, consciente de que no tenía un lugar en este mundo: “Dos tareas del inicio de la vida: reducir cada vez más tu ámbito y comprobar una y otra vez que no te encuentras escondido en algún lugar fuera de él”, escribió Kafka en un texto de juventud, un Kafka que siempre quiso transmitirnos que aquello que se nos antoja una alucinación inimaginable es precisamente la realidad de cada cual. Si lo pensamos bien –nos dice Philip Roth–, veremos que en todas sus novelas Kafka traza la siguiente crónica: alguien es educado para aceptar que todo aquello que le parece absolutamente injusto y fuera de lugar (además de ridículo y muy por debajo de su dignidad) es de hecho lo que realmente le está sucediendo. Dicho de otro modo, esto que está tan por debajo de nuestra dignidad resulta ser nuestro destino.

Enrique Vila-Matas, Doctor Pasavento

19 d’octubre 2005

Fràgil

Hi ha dies en què la pròpia vulnerabilitat es fa especialment present, en què es mostra amb una paorosa evidència. Dies d’una inestabilitat desconcertant, d’un ànim migradíssim.

18 d’octubre 2005

EHT

Desconfie d’aquells de qui mai no discrepe. La possibilitat de discrepar té a veure amb la valentia, amb l’originalitat, amb una visió personal i intransferible de la realitat que és fruit d’una capacitat d’observació que no es deixa encotillar per modes ni per suposades correccions.
Per això, la possibilitat de deixar de llegir a Eduardo Haro Teglen em resulta especialment desagradable, en una època marcada per l’asèpsia i pels dictats. Per la covardia, en definitiva.

17 d’octubre 2005

Planetes

No m’agrada Maria de la Pau Janer. No m’agrada, vull dir, la seua literatura en català, que és l’única que conec. I, tanmateix, les vendes dels seus llibres i la presència habitual en diferents mitjans de comunicació a casa nostra semblen apuntar que no és aquesta la sensació majoritària. És més, gosaria de dir que Maria de la Pau Janer és un d’aquells casos que alguns van voler veure com la Gran Esperança Blanca de la literatura catalana. Això, i la crítica inexistent, purament panegírica, promocional, crea una suggestió col·lectiva que porta alguns incauts a atrevir-se amb la llengua de l’imperi. Allà, però, els diuen allò que ací no els havien dit mai; de Las mujeres que hay en mí, la finalista del Planeta de fa uns anys, en concret: impostura, incompetencia y banalidad. Dissabte li ho tornaren a dir; independentment del qui i del com, però li ho tornaren a dir.
Per un costat, doncs, podríem estar temptats de pensar que a casa dels veïns d’una novel·leta rosa en diuen una novel·leta rosa, i ja està. Però d’un altre, tenim el dubte que, en casos com els de Janer, no hi haja algun component afegit més: un component que vindria a ser complementari del sentiment que genera ací entre alguns lectors en català: allò que ací és vist com a deserció, allà és vist com a intrusisme?
Amb tot, un hipotètic retorn del fill pròdig serà motiu de celebració. De ben segur.

15 d’octubre 2005

Formigues

Mis ojos, sin tus ojos, no son ojos,
que son dos hormigueros solitarios

Miguel Hernández

14 d’octubre 2005

Working class

Working class
Un exercici de cinema documental amb diverses lectures interessants. La primera i més evident és el domini dels recursos del gènere, aplicats a la construcció d’un fals documental sobre el cas d’Ivan Santana, el darrer aturat d’Espanya, l’últim escull que queda abans d’assolir el mític atur zero.
Però la ironia –de vegades molt i molt corrosiva– amb què ha construït Xavier Berraondo la pel·lícula la fan esdevenir també una crítica ferotge. Crítica d’una determinada manera de fer periodisme –televisió, bàsicament– basada en la morbositat, el sensacionalisme, el maquillatge obscé de la veritat per fer-la més rendible. I crítica, al mateix temps, del sistema laboral i econòmic de la societat capitalista, que prima –com retrata Working Class d’una manera extrema, caricaturesca– la xifra sobre la persona.
Berraondo combina, doncs, de manera àgil el joc cinematogràfic al voltant del gènere amb la crítica a les seues expressions més pervertides; i aprofita el contingut d’aquest suposat documental per parodiar la política al voltant de l’atur. I tot això, però, amb un vernís d’humor constant i una acidesa que provoca algunes escenes autènticament memorables –els increïbles cursets de reciclatge laboral, les tècniques per a afrontar les entrevistes amb garantia d’èxit, etc.

12 d’octubre 2005

Medo

Quem dorme à noite comigo
É meu segredo,
Mas se insistirem, lhes digo,
O medo mora comigo,
Mas só o medo, só o medo

Fa relativament poc que en tinc notícia, però ja no puc deixar d’escoltar aquesta veu intensa, exquisida. La veu de Mariza: el fado ressuscitat en l’art d’aquesta dona nascuda a Moçambic, però afaiçonada a la Mouraria de Lisboa.

11 d’octubre 2005

Y da esplendor

L’autor d’aquest petit recull de proses s’ha cenyit –i mira de cenyir-se durant tot el seu aprenentatge– amb el màxim rigor de què és capaç, al lèxic i les normes establertes pel mestre Pompeu Fabra i per l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta actitud, respectuosa i sensata –si se li permet de qualificar-la així–, tal vegada l’única a adoptar per tots nosaltres, no allibera aquest modest escriptor, però, de dubtes, de perplexitats i, a estones, d’una molt molesta sensació de patiment ortopèdic, excessiu o innecessari.
Potser, com diu Espriu, aquesta fóra l’única actitud sensata i coherent. Deu ser, però, que tendim a desconfiar del meliquisme conservador i poruc dels encarregats de vetllar de la cosa nostra, perquè acostumem –en general, i per sort– a ser bastant més creatius i acostats a la realitat que no ells.
Fa només uns mesos, quan vaig mostrar per primera vegada aquesta pàgina a F –que és terminòleg de professió– ja s’hi va referir amb un to decididament sorneguer fent servir la nomenclatura oficial: diari interactiu personal. Devia pensar, com Espriu, en el patiment ortopèdic i innecessari que això suposava. Avui, la notícia diu que el Termcat aprova –finalment, que és una paraula que no diu la notícia però que afegim nosaltres– la forma bloc. Atents com sempre als vertiginosos canvis del món, adaptant-s’hi a una velocitat d’infart, construint una llengua moderna amb una seguretat i una eficàcia dignes d’elogi.