14 d’octubre 2005

Working class

Working class
Un exercici de cinema documental amb diverses lectures interessants. La primera i més evident és el domini dels recursos del gènere, aplicats a la construcció d’un fals documental sobre el cas d’Ivan Santana, el darrer aturat d’Espanya, l’últim escull que queda abans d’assolir el mític atur zero.
Però la ironia –de vegades molt i molt corrosiva– amb què ha construït Xavier Berraondo la pel·lícula la fan esdevenir també una crítica ferotge. Crítica d’una determinada manera de fer periodisme –televisió, bàsicament– basada en la morbositat, el sensacionalisme, el maquillatge obscé de la veritat per fer-la més rendible. I crítica, al mateix temps, del sistema laboral i econòmic de la societat capitalista, que prima –com retrata Working Class d’una manera extrema, caricaturesca– la xifra sobre la persona.
Berraondo combina, doncs, de manera àgil el joc cinematogràfic al voltant del gènere amb la crítica a les seues expressions més pervertides; i aprofita el contingut d’aquest suposat documental per parodiar la política al voltant de l’atur. I tot això, però, amb un vernís d’humor constant i una acidesa que provoca algunes escenes autènticament memorables –els increïbles cursets de reciclatge laboral, les tècniques per a afrontar les entrevistes amb garantia d’èxit, etc.

0 comentaris: