17 d’octubre 2005

Planetes

No m’agrada Maria de la Pau Janer. No m’agrada, vull dir, la seua literatura en català, que és l’única que conec. I, tanmateix, les vendes dels seus llibres i la presència habitual en diferents mitjans de comunicació a casa nostra semblen apuntar que no és aquesta la sensació majoritària. És més, gosaria de dir que Maria de la Pau Janer és un d’aquells casos que alguns van voler veure com la Gran Esperança Blanca de la literatura catalana. Això, i la crítica inexistent, purament panegírica, promocional, crea una suggestió col·lectiva que porta alguns incauts a atrevir-se amb la llengua de l’imperi. Allà, però, els diuen allò que ací no els havien dit mai; de Las mujeres que hay en mí, la finalista del Planeta de fa uns anys, en concret: impostura, incompetencia y banalidad. Dissabte li ho tornaren a dir; independentment del qui i del com, però li ho tornaren a dir.
Per un costat, doncs, podríem estar temptats de pensar que a casa dels veïns d’una novel·leta rosa en diuen una novel·leta rosa, i ja està. Però d’un altre, tenim el dubte que, en casos com els de Janer, no hi haja algun component afegit més: un component que vindria a ser complementari del sentiment que genera ací entre alguns lectors en català: allò que ací és vist com a deserció, allà és vist com a intrusisme?
Amb tot, un hipotètic retorn del fill pròdig serà motiu de celebració. De ben segur.

0 comentaris: