Ser Joan Fuster

Ahir, estrena –a la Facultat de Filologia de València– de la pel·lícula documental Ser Joan Fuster, produïda pel Taller d'Audiovisuals i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat. Un documental imprescindible, tan imprescindible com el magnífic Del roig al blau que ja havia estat al càrrec del mateix realitzador, Llorenç Soler. I molt emotiva, també; tot i que aquest sentiment tinga un regust, si més no, agredolç: el regust que deixa el fet de mirar a la cara una societat tan desagraïda, amnèsica i suïcida com la valenciana –i que no reconec, per cert, en el conte de fades que va publicar fa uns dies La Vanguardia.

A la presentació prèvia, el propi Soler parla de la voluntat de fixar un Fuster definitiu; canònic, en diu ell. I espere sincerament que s’equivoque, que evitem la tendència –que amb Fuster acostuma a ser especialment exagerada– a la momificació reverencial: res més lluny, em sembla, del fil conductor de l’obra de l’assagista, que és incitació al pensament actiu, desinfectant, escèptic, provocador.

Diu Soler també que l’encàrrec de la Càtedra els obligava a un treball essencialment acàdemic; una idea molt més justificada i comprensible que l’anterior, tot i que no sé si del tot aconseguida. Perquè en el documental hi ha molt present el Fuster, per entendre’ns, de Nosaltres els valencians; però hi trobem a faltar, potser, el de Diccionari per a ociosos. La importància d’aquella vessant fusteriana admet poca discussió, fins al punt que és més que raonable el dubte sobre com seria actualment la societat valenciana sense l’aportació que hi va fer el de Sueca. Però, la preeminència en el film d’aquest Fuster més cívic, més polític, sembla descompensada; i arriba a ser –potser– excessiva, per hegemònica. Sobretot, si pensem que es tracta de l’obra d’una càtedra universitària.

Incurable

Avui, i per primera vegada a la nostra història, tota una categoria de nens i d'adolescents són estigmatitzats quotidianament, sistemàticament, estigmatitzats com a mals alumnes emblemàtics. Ja no se'ls posa de cara a la paret, ni se'ls planten les orelles de burro, la mateixa expressió “mal alumne” ha caigut en desús, el racisme es considera una infàmia, però constantment són filmats, mostrats a tot França, sobre les malifetes d'alguns d'ells s'escriuen articles que els presenten tots com un càncer incurable al flanc de l'Educació Nacional. No contents de sotmetre'ls a allò que s'assembla a un apartheid escolar, cal que, de propina, els veiem com una malaltia nacional: són tota la joventut de totes les barriades dels suburbis. Tots mals alumnes, en l'imaginari del públic, i perillosos: l'escola deuen ser ells, ja que només es parla d'ells quan es parla de l'escola.

Ja que només es parla de l'escola per parlar d'ells.

Daniel Pennac, Mal d'escola

Universitat: el herrero y el palo

No sé si la Universitat de València oferia fins ara un servei de creació de blocs. Jo no n’he tingut cap notícia fins aquest mateix matí, però algunes coses que he pogut llegir fan intuir que sí, que ja existia. Avui, però, en accedir a l’entorn virtual d’usuari, m’hi he trobat al menú la nova opció de Blogs, i en seguir l’enllaç he creat una pàgina amb el meu nom d’usuari en aquest entorn i un d’aquells missatges estàndard de benvinguda. No és del tot certa, per tant, l’afirmació que feia ahir l’administrador d’aquesta iniciativa: De momento la gente ha creado su blog personal sin introducir posts nuevos. A las 22:30 habíamos pasado de 70 blogs a 1100. De moment, "la gent" no ha creat res: es tracta només de la curiositat de trobar-se una possibilitat nova al gris menú habitual, i un sistema que –automàticament– publica el bloc en seguir l’enllaç. Si més no, així funciona per als docents.

La proposta –que no cal dir que és ben interessant– torna a demostrar, però, l’escàs interés de la Universitat per la normalització lingüística; en contra, segurament, del que molts des de fora estan disposats a creure. I, en particular, l’interés absolutament nul en aquest sentit del Servei d’Informàtica. Que ja ens té acostumats al fet que l’entrada a l’entorn d’usuari es fa, per defecte, en castellà –l’opció en català l’has d’anar a buscar expressament; és, com d’habitud, l’opció marcada–. I que ara, simplement, no ha contemplat aquesta opció. Tot i que els recursos en català per a wordpress –el sistema que utilitzen– són ben abundants des de fa temps, els informàtics de la Universitat no veuen cap motiu de fer-hi servir aquest idioma exòtic. Especialment en les plantilles, que són la cara visible del web: no han trobat cap motiu perquè la que han dissenyat expressament per a l’ocasió tingués –si més no– la versió en la llengua que –diuen– és l’oficial de la institució. Els blocs de la Universitat de València, doncs, parlaran en castellà.

Setembres

Una de les sorpreses del temps: descobrir que hi ha coses de la personalitat que –contràriament a allò que potser cabia esperar-ne– no es curen amb els anys. Que hi ha aspectes que no només no minven, sinó que no fan més que créixer, evidenciar-se, arrelar en allò que considerem la manera de ser.

Que les contradiccions no es resolen, que les pors no desapareixen. Que l’esforç enorme d’escapar d’un dubte és, únicament, la manera d’entrar-ne en el següent, i sense haver-hi après gaire.

Embrutar papers

Però hauria d'haver-hi alguna coerció de les lleis contra els escriptors ineptes i inútils, com n'hi ha contra els vagabunds i els desqueferats. Allunyarien de les mans del nostre poble a mi i a altres cent. No és broma. Embrutar papers sembla que és símptoma d'un segle desajustat. ¿Quan hem escrit tant sinó des que vivim en aquests desordres? ¿Quan ho feren els romans sinó després de la seua ruïna? [...] La corrupció del segle es produeix per la contribució particular de cadascú de nosaltres; alguns hi aporten la traïció; d'altres la injustícia, la irreligió, la tirania, la cobejança, la crueltat, segons que siguen més poderosos; els més febles, entre els quals em trobe, hi aporten la imbecil·litat, la vanitat, l'ociositat. Sembla que siga l'estació de les coses vanes quan les desgràcies pesen damunt nostre. En un temps on fer malèvolament és tan comú, no fer més que inútilment és com lloable.

Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Tercer)

Vida i destí

L'inici de l'estiu, i el temps de les lectures pendents. Entre aquestes, una Vida y destino que feia molts mesos que esperava -de fet, tants com perquè encara no n'existís la versió en català. Una obra amb les característiques idònies -una magnitud i una capacitat de colpir- perquè deixe una petja ben profunda:

Vida y destino és una grata sorpresa. Vull saber més coses de Grossman, de quan i com va escriure aquesta obra immensa; de per què la va escriure. Qui era, en definitiva, aquest home que va veure tan clara -i des de dins- l'associació entre l'estalinisme i el nazisme, entre el totpoderós estat de partit únic inspirat en Hitler, i el totpoderós estat de partit únic il·luminat per Lenin i perfeccionat per Stalin.

Perquè aquest és, potser, un dels temes centrals de la novel·la, que la recorre de cap a cap, però que es fa més explícit al capítol 15é de la segona part, en la conversa entre un oficial de les SS i un dels soldats russos reclòs al camp. El discurs de Liss, que Mostovskói prefereix ignorar perquè el condueix al dubte sense retorn respecte de les seues conviccions més íntimes, i que situa tots dos personatges com les dues cares d'un espill.

Vida y destino iguala els homes, l'Home: russos o alemanys, sense diferències importants. La retòrica, el tractament amb què uns i altres es refereixen a Stalin o a Hitler: el pare, el líder suprem, el guia, investit d'infal·libilitat; que sap el que es fa, i a més ho fa pel bé dels seus, fins i tot quan res no convida a pensar en aquest sentit. Els camps de concentració i els gulags, on es dóna tanta o més importància als hipotètics dissidents interiors que als presoners de l'exèrcit contrari. La por a opinar, els delators, les absurditats burocràtiques dignes del pitjor malson de Kafka, les porgues massives de milions d'éssers humans, etc. Exactament igual de presents en tots dos bàndols, amb vestits diferents.

Això és el que fa posar els pèls de punta de l'obra de Grossman: la clarividència de mostrar una identitat de mecanismes que ˗fins avui mateix˗ molts intel·lectuals progressistes occidentals es neguen a acceptar; o, en el millor dels casos, és ara quan comença a ser acceptada. Llegir frases, bé del narrador o bé d'algun personatge, que tenen alguna cosa de profecia, de vaticini:

¿Cree que el mundo nos mira a nosotros con horror y a ústedes con amor y esperanza? Créame, quién ahora nos mira con horror a nosotros, también les mirará con horror a ústedes.

Vassili Grossman, Vida y destino, 2a part, capítol 15é

[del 30-7-08]

La fórmula que tenen (II)

Un altre dels models diferents és el que té a veure amb la manera com es presenta la literatura al públic. Acostumats a pensar en el nostre com l’únic possible, el d’Edimburg ens recorda l’alemany, tot i que no ens consta l’existència del que allà és tota una institució: la literaturhaus –a Berlín, per exemple, recordem especialment la de Fasanenstraße, just al costat de la casa de Käthe Kollwitz.

El punt de referència és l’Edinburgh International Book Festival, dèsset dies de literatura, llibres i altres propostes circumdants.

El concepte de festival en compte del de fira: a les lleixes hi ha pocs llibres a l’abast, en comparació, i una part important canvien a diari en funció dels autors que hi participen. Una llista imponent de noms –el paradís del mitòman literari– que hi seran per parlar de la seua obra o d’algun aspecte sobre el món literari, i no únicament per signar llibres com qui fa llonganisses: Salman Rushdie, Louis de Bernières, Hanif Kureishi, George Steiner, Julian Barnes, Irvine Welsh, Yiyun Li, David Lodge, Bernardo Atxaga, Chuck Palaniuk, Colm Tóibín, Åsne Seierstad... I la venda anticipada d’entrades –fins a 9 £– per assistir a aquests actes amb els autors, com a diferències més notables a ressenyar.

¿Es tracta únicament d’un model diferent, o això demostra una altra concepció de fons del valor de la literatura i de la cultura?

En qualsevol cas, el model sembla funcionar; si més no, aquesta és la sensació en comprovar la quantitat de visitants que remena –i que compra– llibres, el nombre de persones –molts adults que acompanyen xiquets, per exemple– que veiem eixir dels actes amb autors; i, sobretot, per una pantalla que des de primeres hores del matí informa d’una llarga llista –fins a quatre pàgines!– d’actes que ja estan sold out.

[Edimburg, 9-08-08]

La fórmula que tenen (I)

Hi ha excés, també, en el Fringe; en aquesta ciutat literalment ocupada. Un excés que imagine inevitable. Però, per això mateix que el sé inevitable, és exactament aquest, l'excés que voldria per a mi. Aquest, i no cap altre, el que voldria que ocupés la meua ciutat de tant en tant.

[Edimburg, 11-08-08]

No és ni el més intens ni el més remarcable del Festival d'Edimburg. Però recupere aquesta nota pel vincle que té amb la de dissabte passat. Hi ha uns altres models possibles, unes altres fórmules; i sembla lícit de pensar que és també un altre, el model de públic que atrauen.

Sense subtileses

He d'impartir classe de valencià en secundària sense esmentar la paraula català; no puc recomanar llibres d'editorials “catalanistes” com Bromera i Castellnou, ni tan sols llibres de lectura d'autors valencians publicats per aquestes editorials; he d'obviar la història de la llengua i de la literatura en què s'esmente res que olore a català; per suposat, les llengües d'Espanya són cinc; i això he de tindre-ho en compte per a quan en la classe de castellà s'hagen d'explicar conceptes comuns sobre contacte de llengües o plurilingüisme.

Aquestes han sigut les directrius del primer treball que he trobat com a professora de valencià, per part de la direcció del centre educatiu Mas Camarena i amb el concert dels pares dels alumnes. Un lloc on, ja us imaginareu, qualsevol argument científic pot ser utilitzat en la teua contra.

Pegue mitja volta i me n'isc per on he entrat.

La fórmula que tenim

És, bàsicament, seguir aprofundint més i més en aquest analfabetisme vocacional que ens caracteritza com a ciutat. I estar-ne ben complaguts, a més: que això és el millor de les vocacions que es veuen satisfetes.

No ho sé: deu ser que he canviat en molt poc de temps Edimburg per València, el Fringe i l’Edinburgh International Book Festival per aquestes exhibicions de xiquets pijos, Steiner o Rushdie per Acebes –de veritat calia que me’l creuara pel carrer? Deu ser que ja m’està traient de polleguera aquest brunzit constant de motors que bramen com a música ambient des d’ahir al matí, que no ens abandona ni a dins de casa.