Escriptor

Crec que va ser a la Facultat que vaig saber per primera vegada de l’existència de Josep Palacios. Però off the record, en cap cas com a matèria d’estudi, i envoltada amb una certa aura de misteri la narració de la inusual tria que havia fet el de Sueca. La renúncia a publicar res més quan tot just si començava a fer-ho, la invisibilitat buscada i assumida, la negativa a participar de cap “vida literària” pública, i la qualitat dels textos que, segons aquest mateix relat, continuaria escrivint i guardant en un calaix.

En qualsevol altra literatura, un autor d’aquestes característiques hagués estat convertit en alguna cosa semblant a una llegenda. Però a casa nostra, llavors no se’n va parlar gaire; i ara, ja fa anys que no en parlava ningú. De fet, la darrera vegada que vam tenir-ne alguna notícia, el seu nom estava ocult sota una sigles.

Per això, sobta trobar Palacios tan present a L’home manuscrit; trobar-l’hi convertit en matèria novel·lesca. La de Baixauli no és una obra sobre el seu paisà, però sí que té alguna cosa d’homenatge a una figura –a penes si dissimulada sota el nom d’Escriptor– que encarna, en certa forma, la concepció de la literatura que suposa el tema central de la novel·la.

Fou a l’estiu, també, que rellegí Alfabet, d’Escriptor, autor de Sueca que visqué pràcticament incògnit i els llibres del qual ara, a lustres de la seua mort, es revaloraven. Morena l’havia llegit durant el primer curs de Filologia, a indicació d’un professor. Alfabet li produí plaer i confusió alhora. Dos estius més tard, sense l’estímul acadèmic, el va reprendre. La relectura li duplicà el plaer. També la confusió.

L’home manuscrit: sense dubte, una de les millors novel·les en català publicades enguany.

En diàleg

Al cinema, ahir a la vesprada, Dialogue avec mon jardinier. Una pel·lícula amb evidents punts de contacte, em sembla, amb l’únic treball anterior que recorde haver vist de Jean Becker, Les enfants du marais; però, també amb la darrera –aquesta sí, d’una llista ja llarga– en què participés Daniel Auteuil com a actor: Mon meilleur ami, de Patrice Leconte.

En el primer cas, perquè totes dues comparteixen una mateixa visió del camp, de la vida al camp. Un camp que representa la felicitat de les coses simples, enfront d’una ciutat –encarnada pel pintor (Auteuil) que retorna de París per instal·lar-se a la vella casa familiar– que suposa l’artifici i la complicació impostada. Una visió que té alguna cosa d’ingenuïtat idíl·lica, si es vol, però que Becker ha defensat honestament, i amb uns diàlegs –sobretot pel que fa a les intervencions del jardiner– que destil·len tota una filosofia de vida.

En el cas del film de Leconte, de la seua banda, perquè hi comparteix el joc dialèctic entre dos estils de vida oposats. D’un costat, el taxista amable, simple, feliçment senzill; i, enfront, novament Auteuil per encarnar no un pintor, però sí un marxant d’art, atrapat en la infelicitat d’una vida artificiosa, de ritme frenètic, de solitud molt acompanyada.

En tots dos casos, a més, hi ha el factor de l’aprenentatge, que serveix per marcar explícitament l’opció dels directors. Un aprenentatge unidireccional, que va del simple al culte, del camperol al ciutadà.

Cultura líquida (2)

Tirant lo Blanch reparteix paella entre les primeres files d’un teatre berlinés.

Bases del Pla de Foment de la Lectura

Fa quasi un any, escrivia en aquest bloc un apunt respecte a la Biblioteca Pública de València, situada al carrer de l’Hospital. Com ja hi anunciava, vaig presentar una reclamació al respecte.

Bé, avui he fet una visita i, com sempre que hi he anat, he preguntat per què no m’havien contestat. Fins ara les respostes eren ambigües, però la d’aquest matí no ho era tant: després de contar-me que no quadraven els horaris dels actuals treballadors per obrir dissabte, que havia sigut decisió de Conselleria, que no sabien segur si hi havia becaris que se’n pogueren fer càrrec, que si vull el dilluns puc anar a parlar amb la seua cap i m’ho explica..., em diu la bona dona:

Però no és l’única, eh?

Jo, que ho havia comprovat en aquell moment, conteste:

Disculpa, però quan vaig posar la reclamació sí que era l’única.

La seua ingènua rèplica m’ha rematat:

Això seria al principi, perquè mira: primer va tancar València, i ara també estan tancades els dissabtes Alacant i Castelló.

Cultura líquida

Un objeto es cultural en función de la duración de su permanencia: su carácter duradero se opone a su aspecto funcional –ese mismo aspecto que lo haría desaparecer del mundo fenoménico a través de su uso y de su desgaste […].

La cultura se ve amenazada cuando todos los objetos del mundo producidos actualmente o en el pasado son tratados exclusivamente como funciones de los procesos sociales vitales –como si no tuvieran otra razón de existir que la de satisfacer alguna necesidad– sin importar si las necesidades en cuestión son elevadas o innobles.

Hannah Arendt, La crise de la culture, Gallimard, 1968

(citat a Zygmunt Bauman, Vida líquida, Paidós, 2006)

Els testimonis

Les témoins no és un documental, però funciona en clau de crònica. La crònica de l’eclosió social de la SIDA a mitjans dels anys vuitanta, de la difusió pública dels estralls de la malaltia pels mitjans de comunicació, de l’increment dels contagis i de les primeres morts. La crònica, també, del final d’una època –Els dies feliços, com són titllats al film– de llibertat sexual. Techiné ho fa en clau metonímica: explicant una part pel tot, contant una història concreta en compte de pretendre explicar tota la Història. I, d’aquesta manera, en la distància curta, el director torna a demostrar la destresa en la narració dels sentiments, de les ambigüitats, de les derives i dels aprenentatges traumàtics que guien les nostres relacions amb els altres i amb la vida.

L’homosexualitat, les relacions de parella, la paternitat/maternitat, el pas del temps i la urgència vital, les relacions iniciàtiques, fins i tot la literatura, són alguns dels temes que s’entrecreuen en un relat que recull un fragment aïllat –descontextualitzat d’un abans i d’un després– de les vides de quatre personatges construïts amb material plenament humà. Un Techiné en estat pur, que recorda en alguns moments el de la genial Les roseaux sauvages.

Literatura i núvols

Avui plou. De fet, la previsió meteorològica parla de pluges molt fortes –fins i tot perillosament fortes– per a tot el cap de setmana. O siga, que repetim el guió de divendres passat; però, també el de cada any per aquesta època: pluja violenta, i alguna que altra desgràcia associada.

Per això, no reconec el meu país en aquest país de Josep Pla. I no per allò de polsós i saharià, que em resulta molt familiar, sinó pel que fa justament al tema de la pluja:

En aquest país, la pluja és sempre una delícia. Quan plou, ara, no costa gens d’imaginar la sensació física de plaer que deuen sentir els arbres. L’aparició de l’aigua en aquest país polsós i saharià ha d’ésser per a la sensibilitat vegetal com una caiguda en la deliqüescència. La captació de plaer que per als teixits dels arbres, de les herbes, de la terra, ha de representar un determinat grau d’humitat i d’aigua es podria dibuixar amb una línia onejant situada entre l’espessor de la mort per descomposició i el manteniment de la vida per accentuació d’una forma precisa, viva, estricta. Aquesta línia forma el diagrama de tota la nostra aventura còsmica.

Josep Pla, El quadern gris

La pluja del meu país, al contrari de la de Pla, és com la d’aquella coneguda cançó de Raimon. I, potser, algú deu estar temptat de considerar-ho una prova literària del canvi climàtic.

Màrqueting intel·ligent

Però és que, a més, el cartell està enganxat a tots els suros de la Facultat de Filologia, d’on és la imatge.

Moure

En el renovat suplement Cultura de l’Avui de dijous passat, una nova secció anomenada Entre cometes que reprodueix, en forma de columna, algunes cites breus sobre literatura. Entre aquestes, una de l’escriptora gallega Teresa Moure:

Cap obra és tan bona com diuen les crítiques positives ni tan dolenta com asseguren les crítiques negatives.

I tres lectures possibles:

1) Totes les obres que es publiquen es mouen en una terra de ningú més o menys estreta; en uns llimbs de mediocritat i de mitjania, sense sobresalts ni discordances.

2) L’obra més excelsa té sempre algun punt feble, tant com la més pèssima té algun aspecte salvable.

3) Todo depende del color, etc.

La primera sembla evident que és falsa; la segona i la tercera, òbvies. Potser algú és capaç d’acostar-se a la literatura amb bisturí o fórmules matemàtiques, però la majoria de lectors –independentment de quin siga el motor de la lectura– fan servir l’emoció. I això inclou l’amor i l’odi.

Un altre joc divertit?

El sentit d’un remake –cas de tenir-ne algun– sembla passar per dues opcions possibles: actualitzar una història, transportant allò que té d’essencial a una altra època –normalment, tot i que no sempre, la del moment en què es realitza aquest remake–; o bé, adaptar un argument a una cultura –o siga, a un mercat– que hipotèticament no seria capaç d’accedir-hi en la versió original. Una opció, aquesta darrera, que en un percentatge ben alt de casos es tradueix en l’esquema: pel·lícula europea (o asiàtica) que es refà en anglés, amb actors anglosaxons, mantenint-ne allò de més superficial i buidant-la de contingut, per promoure-la, principalment, al mercat nord-americà. Un tipus de producte que, salvant alguna honrosa excepció, acostuma a resultar un nyap impossible d’empassar-se.

Per això vaig arrufar el nas fa uns dies quan, en buscar la fitxa de Haneke a l’arxiu IMDb per enllaçar-la a la nota sobre Funny Games, hi vaig descobrir que en breu se n’estrenarà una nova versió. Perquè, tot i que n’hi ha algun cas, no és massa comú que siga el mateix director de la primera pel·lícula qui s’encarregue de refer-la; i perquè tot just ara fa deu anys escassos de l’estrena de l’original. Però Haneke ha dit en alguna entrevista que potser l’efecte que volia provocar amb Funny Games havia estat desactivat per la pròpia evolució del tema que hi tractava, i des d’aquest punt de vista podia tenir sentit una operació que em costava de creure que consistís únicament a fer un producte per al mercat EUA.

No hi havia tornat a pensar –ni tampoc no tenia cap interés a veure la pel·lícula– fins que aquests dies m’he trobat amb el tràiler: dos minuts i escaig dedicats en exclusiva a demostrar que Funny Games 2007 és una fotocòpia exacta –en tots els aspectes– de Funny Games 1997; una repetició literal punt per punt, en què només canvien els actors i l’idioma. Sabent de les maneres de fer del director austríac, la cosa comença a ser inquietant...