Funesta

Dile al Capitán Ironía
que deje de perdonar tantas vidas
que yo prefiero morir...

Standstill, La Risa Funesta

Feres

Una de les entrades d‘El vaixell de Genseric es fa ressò d’un Ferran Torrent que –en el moment de redactar-se la nota– acaba de quedar finalista del premi Planeta. Bé, en realitat, allò que s’hi comenta és –evidentment– el fet que Torrent s’haja presentat a un premi de literatura castellana, que haja escrit una novel·la en aquesta llengua. I, en essència, l’autor hi justifica aquesta opció, amb l’argument de l’estretor de literatures com la catalana, del

caràcter subsidiari d’aquestes literatures. Només l’escriptor militant pot malviure amb elles. Els tiratges dels llibres són descoratjadors, el nombre de lectors irrisori, trista la recepció de l’obra per la societat, ferotge la mirada de la crítica indígena.

La llista de greuges té una part innegable de raó, però no sembla completa. I, sobretot, crida l’atenció –i molt– aquella darrera referència a la crítica indígena. Perquè es tracta d’un àmbit en què abunda la masturbació recíproca entre amics –un dels indiscutibles esports nacionals, tot i que no exclusiu–, i perquè la llista oblida l’altíssim percentatge de llibres perfectament obviables que, malgrat tot, passen el filtre de tanta ferocitat crítica...

Els honoraris dels regidors

Interrogà Sabius, rei de Líbia, a son pare Coridon, savi e famós príncep, en la mort quins hòmens posaria en regiment de les sues ciutats. E diu la Història oriental que entre les altres moltes bones doctrines que li donà en esta matèria foren les següents.

La primera si fo que jamés no hi posàs negú qui s’ho procuràs ne qui volenter ho presés. E açò per tal car aquell qui s’ho procura no hi és per amor de la comunitat, mas per son profit propi (...) Com pots pensar que sia lleial a la comunitat aquell qui vol ésser en ofici de la comunitat per tal que per lo dit ofici se faça falsament ric hom?, car aquell no es pot fer ric hom sinó defraudant la comunitat e faent deslleialtat a son ofici (...)

Dix aquest Coridon: “Veges, fill, com és lo món encegat, car los hòmens se pensen que furtar a la comunitat no sia tan gran pecat com furtar a alcun en especial. E açò fan dues coses. La primera si és la mala costuma qui és entre els regents la comunitat, car tots se són girats axí a furtar que la un no n’ha vergonya de l’altre, ans se reputa cascú a gran saviesa que sàpia que ell se millor dels béns de la comunitat.

La segona cosa qui els tol la vergonya de furtar a la comunitat si és la manera de robar, car no li posen nom furtar, mas satisfacció necessària als treballants per la comunitat e cascú ha ja son alcavot o la un ho és de l’altre. E proposaran entre si mateixs dient que aital d’ells mateixs ha molt treballat per la ciutat e és-ne estat mal pagat e tots ja entenen què vol dir aquell e de present respondran que ver se diu aquell e assignar-li-han qualque bon bocí pensant que semblant se farà aquell així mateix per ells.”

Francesc Eiximenis, Lo Dotzé.

Ha sigut imprescindible, després de llegir aquest fragment d’Eiximenis, anar al llibre Perché leggere i classici, d’Italo Calvino, i recuperar els següents dos motius de lectura (en traducció improvisada):

13. És clàssic allò que tendeix a relegar l’actualitat a la categoria de soroll de fons, però al mateix temps no pot prescindir d’aquest soroll de fons.

14. És clàssic allò que persisteix com a soroll de fons fins i tot allà on l’actualitat més incompatible s’imposa.

Cretins (i II)

Siga quina siga, en qualsevol cas, la causa d’aquesta dualitat tan marcada, és realment suggeridor pensar que el Monzó que ens espera els propers anys és el d’aquests set contes més extensos que conformen la primera part de Mil cretins. Uns textos que ens mostren un autor que sembla evolucionar temàticament al ritme que li marca el pas dels anys, el pas de la vida i el canvi de paisatge i d’interessos al seu voltant. La vinculació de la maduresa creativa a la maduresa vital, que hi comporta la presència recurrent de la vellesa i de la mort, la degradació física, les malalties terminals, els geriàtrics com a paisatges de fons, la caducitat de les relacions personals: tristesa, en definitiva, i un color bastant més gris que en obres anteriors. Hi ha també l’humor, sí, com un contrapunt necessari i complementari: però és un humor d’aquells en què el somriure acaba per quedar glaçat a la cara.

Tanmateix, el fet –estrany a l’obra anterior de l’autor– que el recull es trobe dividit en dues parts no deixa de ser simptomàtic; i, lluny d’exercir una funció merament decorativa, es correspon amb un tall bastant rotund, que el lector nota ben aviat. Especialment després d’una primera part com l’esmentada: la segona –tant per la forma com pel contingut– sap a poc, com un trencaclosques fet d’una dotzena de fragments minúsculs i impossibles de combinar, que abandona aquell nucli temàtic per obrir-ne tot un ventall a penes si apuntats. Amb algunes peces que formalment funcionen com autèntics mecanismes de rellotgeria, però que tornen a referir-se a l’anècdota en compte de fer-ho a la categoria.

Cretins (I)

Vam llegir els primers reculls de relats de Quim Monzó a mesura que es van publicar, i l’admiració incondicional de l’inici va anar transmutant-se –sobretot a partir d’El perquè de tot plegat– en un altre sentiment més difícil de delimitar. Una sensació contradictòria, que voldria explicar com, a mesura que l’autor barceloní depurava de manera evident la tècnica com a contista, s’allunyava dels nostres interessos lectors. A major perfecció formal –podríem dir-ne– major fredor i, en conseqüència, menor capacitat d’emoció, de contacte sentimental amb aquells personatges i les seues anècdotes vitals.

Mil cretins en torna a ser una mostra, delimitada –però– d’una manera molt precisa en les dues parts en què l’autor ha dividit aquest nou recull de contes. Una primera part simplement genial, la plasmació literària del que s’intueix una evolució personal –vital– lògica; amb uns textos que opten molt més pels sentiments en detriment de la ironia, amb un to en què la malenconia ben sovint s’iguala amb l’humor. I una segona més discreta, des del nostre punt de vista: excessivament fragmentària i anecdòtica, de textos molt breus, amb més distància respecte de les situacions objecte de la seua mirada, amb menys implicació, tot i que formalment impecable.

El conjunt ens mostra el Monzó de sempre, capaç de la dissecció social més precisa, el que narra l’ambigüitat i la desorientació, el de l’humor negre. El Monzó, en definitiva, que retrata la vida i les seues contingències, amb la prosa afilada d’algú que en domina els recursos i amb la mirada incisiva del fotògraf expert. Però també el Monzó que n’obté, de tot plegat, una col·lecció d’imatges sovint gèlides. Potser és que la vida és això, i l’autor no vol trair-ne el sabor amarg en aquests contes; però és justament aquest minimalisme algunes vegades asèptic i altres anecdòtic que mostren alguns dels seus contes –ací, concentrats en la segona part del llibre– allò que els dota d’una certa lleugeresa.

Reproduccions

Les notes d’un dietari s’assemblen a la llum diürna d’aquest primer d’abril: brama com un lleó jove, però la paraula –la meua paraula– no és capaç de captar-ne la plenitud. Més aviat la marceix, perd sobre el paper la potència amb què se m’havia revelat durant els moments de la seua contemplació. Així els fets del nostre viure. Perden, com la llum, la vigoria amb què els hem viscut, però persisteixen en el record, encara poderós en els instants immediats d’haver succeït, i cada vegada més feble amb el pas del temps. L’anotació en el dietari els salva, els fets, de la consumpció definitiva; si bé, cuits als fogons de l’escriptura, prou que n’eixiran transformats. La realitat contada no és la realitat viscuda. Fins i tot estic temptat de dir que la realitat contada no ha de ser la realitat viscuda. Sense aquest peatge no hi hauria literatura, una acta notarial a tot estirar.

Ferran Garcia-Oliver, El vaixell de Genseric

En fila índia

Que el Govern Valencià sí que fa política cultural –o política amb la cultura– ja no hauria d’admetre discussió. Com tampoc no l’admet si ens referim a la política lingüística. Una altra cosa, clar, és que aquesta política siga la que ens agradaria que fos, o que vinga a reforçar els valors col·lectius que nosaltres voldríem veure reforçats, o que tinga com a objectius els que pensem que hauria de tenir.

Perquè, bàsicament, això és la política cultural, no? Tenint com a meta uns objectius prèviament delimitats, es reforcen una sèrie de valors com a societat a partir de dotar d’uns determinats significats els productes culturals –alguns productes culturals. Productes, justament, perquè l’hipotètic valor intrínsec d’aquests –cas d’existir– queda desbordat de molt pel valor afegit que se li atorga en un ara i un ací.

Aquests dies, per exemple, conviuen a València tres exposicions d’altres tants noms importants de l’art valencià: Alfaro, Renau i Sorolla. Però, mentre la de Sorolla està oberta al públic fins i tot divendres i dissabtes durant tota la nit, i es fan reserves per poder-la visitar en l’horari habitual –unes reserves, per cert, que van exhaurir en tres dies el període fins a final d’any–, la gran majoria de valencians ni tan sols sap qui són Andreu Alfaro i Josep Renau. I això –també– és política cultural.

Cock and Bull

M’admira Winterbottom. Me n’impressiona la versatilitat, la capacitat de canviar de registre en cada nova pel·lícula i aconseguir una obra d’una qualitat que sempre se situa sobre la mitjana del cinema europeu contemporani. El fals documental de The Road to Guantanamo, el conte futurista de Code 46, l’esbojarrada festa musical –i generacional– de 24 Hour Party People, el sexe explícit de 9 Songs, o el punt de vista més social de la ja clàssica Wonderland en són alguns exemples.

Malgrat això –o potser per això– la personal visió del Tristram Shandy de l’inquiet director anglés va estar només una setmana en cartell als cinemes de València en el moment de l’estrena. Una fugacitat que ens va impedir de veure una pel·lícula que aquests dies hem pogut recuperar gràcies a la Filmoteca. Tristram Shandy: A Cock and Bull Story, un nou canvi de rumb en l’obra de Winterbottom, però també una nova mostra de genialitat. Conscient, segurament, de la dificultat d’adaptar una obra com la de Sterne, el director hi combina dos relats: un, literatura dins del cinema; l’altre, cinema dins del cinema, amb la reflexió sobre l’acostament fílmic a aquest tipus de text. Amb diàlegs que, fent honor als de Sterne, despleguen tot el ventall de possibilitats humorístiques –de l’humor més intel·ligent al més testicular– i amb un Steve Coogan que torna a estar brillant en el paper de narrador/protagonista de la pel·lícula.

Trofeus

Hi ha molts romans que no han visitat mai la Galeria Borghese, però, en canvi, quan visiten París compleixen amb la seva obligació de visitar el museu d’Orsay; recíprocament, hi ha molts parisencs que no han estat mai al museu d’Orsay, però quan van a Roma es veuen impel·lits a visitar la Galeria Borghese; si resisteixen la tortura, uns i altres queden eximits d’obligacions culturals durant una llarga temporada.

Núria Perpinyà, Els privilegiats

Mise en scène

Missa gregoriana de Tots Sants a Notre Dame de París. Fins i tot per a un ateu practicant com jo, la situació és corprenedora. La magnificència del lloc; la música d’orgue en tota la nau, perfectament calculada en els canvis d’intensitat; les cerimonials entrades i eixides dels oficiants a la zona de l’altar; els càntics del cor i, en ocasions, de tots els assistents; etc. Una cosa s’hi fa evident, una vegada més: l’Església sap què implica tenir cura de l’escenografia.