...de tot plegat

«Manel perquè no t’ho deixes», li va

dir un editor de Barcelona. Davant

aquest suggeriment l’escriptor va re-

spondre: «Perquè no puc».

Triangle

Vint-i-quatre hores després del TNC, en canvi, era jo qui xalava, i de valent, a l’In-Edit, el festival de cinema documental musical. El motiu, The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou 1971-1973, una crònica molt recomanable de la gestació de tres discos claus de la història del rock contemporani: Transformer, de Lou Reed; Raw Power, dels Stooges; i The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, de David Bowie.

Especialment, aquest darrer. Perquè el triangle a què al·ludeix el títol està descompensat; perquè és Bowie, l’autèntic fil conductor de la narració, el punt d’intersecció del joc de connexions i d’influències mútues que pretén mostrar la pel·lícula. No debades, com recorda el propi documental, el camaleònic Bowie sempre ha sabut a qui calia imitar en cada moment.

Imatges impagables del que segurament va ser el moment més creatiu dels tres músics, difícilment comparable —em sembla— a res del que han fet posteriorment.

Olors

Una vella, coneguda olor, de Benet i Jornet, al TNC. Vesprada de tardor amb l’hora canviada. Un percentatge alt de tercera edat que xala al pati de butaques com ho faria al saló de casa davant del televisor. Olor antiga —que no és el mateix que vella— i Belbel en tiempos revueltos. Nostàlgia i fotos en blanc i negre.

I una gran escenografia, això sí.

Tanzt, tanzt...

...sonst sind wir verloren.

L’homenatge de Wenders a Bausch enlluerna, més enllà de les tres dimensions.

Ballem, ballem. Si no, estem perduts.

Passos dobles

Hi ha obres que tenen la capacitat d’impressionar-te sense que, d’entrada, en pugues dir poc més que quatre obvietats. Que ets conscient que t’han impactat, però també del fet que no ets capaç d’objectivar-ne els motius. Que queden larvades al teu interior, i van creixent-hi i obrint-se pas a poc a poc. Que tenen un recorregut llarg, que no només no s’exhaureix en el primer contacte, sinó que s’enriqueix amb el segon, amb el tercer...

Obres com Los pasos dobles, la pel·lícula d’Isaki Lacuesta; un híbrid genial i estrany, en la cruïlla de molts àmbits, estils i gèneres. Arriscada i personal. Bella. Un joc d’identitats que es barregen i es confonen, una recerca que és artística i vital al mateix temps, un western atípic i una llegenda africana amb endevinalles, amulets, retornats de les aigües i un santó que viu dalt d’un baobab.

És difícil saber realment el secret dels passos dobles; però, potser, també en aquest cas, allò que de veritat compta és la pròpia recerca.

El gènere femení

Tot sona fals en la darrera pel·lícula de Carles Benpar. Els personatges, els diàlegs, els girs del guió, les actuacions de la majoria d’actors i actrius. Tot. Tan fals com els colps de telèfon que Sílvia Marsó (no) dóna a la cabina. Tan fals com el taxi que sempre és quan se’l necessita.

Solar

Sí però no.

En Solar, McEwan continua demostrant la seua capacitat per a la construcció de personatges. En aquest cas, especialment, el de l’omnipresent protagonista: el Premi Nobel Michael Beard.

Però, la darrera novel·la de l’anglés és més caricaturesca que àcida, més còmica que irònica. Bastida per a un Beard tan i tan voluminós —en el sentit literal i en el figurat— que deixa en una penombra poc definida uns personatges secundaris massa condicionats.

I amb una història que s’exhaureix molt abans de les tres-centes trenta-tres pàgines que abasta l’edició catalana de la novel·la.

Her Kind

Because there was no other place

to flee to,

I came back to the scene of the disordered senses,

came back last night at midnight,

arriving in the thick June night

without luggage or defenses [...]

Anne Sexton, “Flee on your donkey”

(Perquè no hi havia cap altre lloc / on fugir, / vaig tornar a l’escenari dels sentits en desordre, / vaig tornar-hi anit a mitja nit, / enmig d’una espessa nit de juny / sense equipatge ni cap defensa [...]. Traducció de Montserrat Abelló.)

Sobre Lídia (i 3)

Lídia de Cadaqués és la història d’una dona semianalfabeta que va quedar enlluernada de per vida d’Eugeni d’Ors; i que, a la vegada, va enlluernar personatges com Dalí, Lorca o Buñuel. La història de Lídia, muller i mare de pescadors al Cadaqués d’abans del turisme i d’abans de tot, que es va mirar en un text i va deixar que aquell text la inventés. Que no es deia Teresa però que era Teresa: Teresa la Ben Plantada. Que va trobar, de manera del tot inesperada, una escletxa molt prima per a escapar d’una vida massa estreta. I s’hi va llançar, i hi va dedicar tota una vida, fins a donar-hi la vida. La història d’un deliri:

De-lirare, en el seu origen, era el «desllaurar» o el sortir del solc de la terra en ser llaurada. El delirant és aquell que surt del solc previst per situar-se en una ranura intempestiva. Donar la vida per un error només s’explica com una sortida desesperada de l’abisme.

Una història que es podria analitzar, segurament, des del punt de vista psiquiàtric; però que Cristina Masanés encara des de la vessant literària, sense obviar l’altra, per a construir-hi un text que és plenament literari. A mitjan camí de l’assaig, la biografia i fins i tot la novel·la; sense perdre mai de vista, però, que es tracta del resultat d’una recerca.

Quina és la relació i quins els límits difusos entre genialitat i bogeria? Si el poeta inventa realitats amb la paraula —i no a l’inrevés—, si la metàfora és una lliure associació de signes, de connotacions i de realitats: ¿quan hem de deixar d’anomenar-lo poeta per dir-li paranoic, quan metàfora per deliri?

En aquest joc d’apropiacions, és precisament el dispositiu que clausura com a insensat un àmbit d’experiència, el mateix que el fa circular —des d’una posició adequada— com a genialitat artística i producte de la més alta cultura.

Una dona enamorada va suturar una ferida incurable modificant la lògica de les evidències: Lídia és el punt on conflueixen amor, literatura i obsessió.

---

* Sobre Lídia (1) i (2)