Reproduccions

Les notes d’un dietari s’assemblen a la llum diürna d’aquest primer d’abril: brama com un lleó jove, però la paraula –la meua paraula– no és capaç de captar-ne la plenitud. Més aviat la marceix, perd sobre el paper la potència amb què se m’havia revelat durant els moments de la seua contemplació. Així els fets del nostre viure. Perden, com la llum, la vigoria amb què els hem viscut, però persisteixen en el record, encara poderós en els instants immediats d’haver succeït, i cada vegada més feble amb el pas del temps. L’anotació en el dietari els salva, els fets, de la consumpció definitiva; si bé, cuits als fogons de l’escriptura, prou que n’eixiran transformats. La realitat contada no és la realitat viscuda. Fins i tot estic temptat de dir que la realitat contada no ha de ser la realitat viscuda. Sense aquest peatge no hi hauria literatura, una acta notarial a tot estirar.

Ferran Garcia-Oliver, El vaixell de Genseric

En fila índia

Que el Govern Valencià sí que fa política cultural –o política amb la cultura– ja no hauria d’admetre discussió. Com tampoc no l’admet si ens referim a la política lingüística. Una altra cosa, clar, és que aquesta política siga la que ens agradaria que fos, o que vinga a reforçar els valors col·lectius que nosaltres voldríem veure reforçats, o que tinga com a objectius els que pensem que hauria de tenir.

Perquè, bàsicament, això és la política cultural, no? Tenint com a meta uns objectius prèviament delimitats, es reforcen una sèrie de valors com a societat a partir de dotar d’uns determinats significats els productes culturals –alguns productes culturals. Productes, justament, perquè l’hipotètic valor intrínsec d’aquests –cas d’existir– queda desbordat de molt pel valor afegit que se li atorga en un ara i un ací.

Aquests dies, per exemple, conviuen a València tres exposicions d’altres tants noms importants de l’art valencià: Alfaro, Renau i Sorolla. Però, mentre la de Sorolla està oberta al públic fins i tot divendres i dissabtes durant tota la nit, i es fan reserves per poder-la visitar en l’horari habitual –unes reserves, per cert, que van exhaurir en tres dies el període fins a final d’any–, la gran majoria de valencians ni tan sols sap qui són Andreu Alfaro i Josep Renau. I això –també– és política cultural.

Cock and Bull

M’admira Winterbottom. Me n’impressiona la versatilitat, la capacitat de canviar de registre en cada nova pel·lícula i aconseguir una obra d’una qualitat que sempre se situa sobre la mitjana del cinema europeu contemporani. El fals documental de The Road to Guantanamo, el conte futurista de Code 46, l’esbojarrada festa musical –i generacional– de 24 Hour Party People, el sexe explícit de 9 Songs, o el punt de vista més social de la ja clàssica Wonderland en són alguns exemples.

Malgrat això –o potser per això– la personal visió del Tristram Shandy de l’inquiet director anglés va estar només una setmana en cartell als cinemes de València en el moment de l’estrena. Una fugacitat que ens va impedir de veure una pel·lícula que aquests dies hem pogut recuperar gràcies a la Filmoteca. Tristram Shandy: A Cock and Bull Story, un nou canvi de rumb en l’obra de Winterbottom, però també una nova mostra de genialitat. Conscient, segurament, de la dificultat d’adaptar una obra com la de Sterne, el director hi combina dos relats: un, literatura dins del cinema; l’altre, cinema dins del cinema, amb la reflexió sobre l’acostament fílmic a aquest tipus de text. Amb diàlegs que, fent honor als de Sterne, despleguen tot el ventall de possibilitats humorístiques –de l’humor més intel·ligent al més testicular– i amb un Steve Coogan que torna a estar brillant en el paper de narrador/protagonista de la pel·lícula.

Trofeus

Hi ha molts romans que no han visitat mai la Galeria Borghese, però, en canvi, quan visiten París compleixen amb la seva obligació de visitar el museu d’Orsay; recíprocament, hi ha molts parisencs que no han estat mai al museu d’Orsay, però quan van a Roma es veuen impel·lits a visitar la Galeria Borghese; si resisteixen la tortura, uns i altres queden eximits d’obligacions culturals durant una llarga temporada.

Núria Perpinyà, Els privilegiats

Mise en scène

Missa gregoriana de Tots Sants a Notre Dame de París. Fins i tot per a un ateu practicant com jo, la situació és corprenedora. La magnificència del lloc; la música d’orgue en tota la nau, perfectament calculada en els canvis d’intensitat; les cerimonials entrades i eixides dels oficiants a la zona de l’altar; els càntics del cor i, en ocasions, de tots els assistents; etc. Una cosa s’hi fa evident, una vegada més: l’Església sap què implica tenir cura de l’escenografia.

Escriptor

Crec que va ser a la Facultat que vaig saber per primera vegada de l’existència de Josep Palacios. Però off the record, en cap cas com a matèria d’estudi, i envoltada amb una certa aura de misteri la narració de la inusual tria que havia fet el de Sueca. La renúncia a publicar res més quan tot just si començava a fer-ho, la invisibilitat buscada i assumida, la negativa a participar de cap “vida literària” pública, i la qualitat dels textos que, segons aquest mateix relat, continuaria escrivint i guardant en un calaix.

En qualsevol altra literatura, un autor d’aquestes característiques hagués estat convertit en alguna cosa semblant a una llegenda. Però a casa nostra, llavors no se’n va parlar gaire; i ara, ja fa anys que no en parlava ningú. De fet, la darrera vegada que vam tenir-ne alguna notícia, el seu nom estava ocult sota una sigles.

Per això, sobta trobar Palacios tan present a L’home manuscrit; trobar-l’hi convertit en matèria novel·lesca. La de Baixauli no és una obra sobre el seu paisà, però sí que té alguna cosa d’homenatge a una figura –a penes si dissimulada sota el nom d’Escriptor– que encarna, en certa forma, la concepció de la literatura que suposa el tema central de la novel·la.

Fou a l’estiu, també, que rellegí Alfabet, d’Escriptor, autor de Sueca que visqué pràcticament incògnit i els llibres del qual ara, a lustres de la seua mort, es revaloraven. Morena l’havia llegit durant el primer curs de Filologia, a indicació d’un professor. Alfabet li produí plaer i confusió alhora. Dos estius més tard, sense l’estímul acadèmic, el va reprendre. La relectura li duplicà el plaer. També la confusió.

L’home manuscrit: sense dubte, una de les millors novel·les en català publicades enguany.

En diàleg

Al cinema, ahir a la vesprada, Dialogue avec mon jardinier. Una pel·lícula amb evidents punts de contacte, em sembla, amb l’únic treball anterior que recorde haver vist de Jean Becker, Les enfants du marais; però, també amb la darrera –aquesta sí, d’una llista ja llarga– en què participés Daniel Auteuil com a actor: Mon meilleur ami, de Patrice Leconte.

En el primer cas, perquè totes dues comparteixen una mateixa visió del camp, de la vida al camp. Un camp que representa la felicitat de les coses simples, enfront d’una ciutat –encarnada pel pintor (Auteuil) que retorna de París per instal·lar-se a la vella casa familiar– que suposa l’artifici i la complicació impostada. Una visió que té alguna cosa d’ingenuïtat idíl·lica, si es vol, però que Becker ha defensat honestament, i amb uns diàlegs –sobretot pel que fa a les intervencions del jardiner– que destil·len tota una filosofia de vida.

En el cas del film de Leconte, de la seua banda, perquè hi comparteix el joc dialèctic entre dos estils de vida oposats. D’un costat, el taxista amable, simple, feliçment senzill; i, enfront, novament Auteuil per encarnar no un pintor, però sí un marxant d’art, atrapat en la infelicitat d’una vida artificiosa, de ritme frenètic, de solitud molt acompanyada.

En tots dos casos, a més, hi ha el factor de l’aprenentatge, que serveix per marcar explícitament l’opció dels directors. Un aprenentatge unidireccional, que va del simple al culte, del camperol al ciutadà.

Cultura líquida (2)

Tirant lo Blanch reparteix paella entre les primeres files d’un teatre berlinés.

Bases del Pla de Foment de la Lectura

Fa quasi un any, escrivia en aquest bloc un apunt respecte a la Biblioteca Pública de València, situada al carrer de l’Hospital. Com ja hi anunciava, vaig presentar una reclamació al respecte.

Bé, avui he fet una visita i, com sempre que hi he anat, he preguntat per què no m’havien contestat. Fins ara les respostes eren ambigües, però la d’aquest matí no ho era tant: després de contar-me que no quadraven els horaris dels actuals treballadors per obrir dissabte, que havia sigut decisió de Conselleria, que no sabien segur si hi havia becaris que se’n pogueren fer càrrec, que si vull el dilluns puc anar a parlar amb la seua cap i m’ho explica..., em diu la bona dona:

Però no és l’única, eh?

Jo, que ho havia comprovat en aquell moment, conteste:

Disculpa, però quan vaig posar la reclamació sí que era l’única.

La seua ingènua rèplica m’ha rematat:

Això seria al principi, perquè mira: primer va tancar València, i ara també estan tancades els dissabtes Alacant i Castelló.

Cultura líquida

Un objeto es cultural en función de la duración de su permanencia: su carácter duradero se opone a su aspecto funcional –ese mismo aspecto que lo haría desaparecer del mundo fenoménico a través de su uso y de su desgaste […].

La cultura se ve amenazada cuando todos los objetos del mundo producidos actualmente o en el pasado son tratados exclusivamente como funciones de los procesos sociales vitales –como si no tuvieran otra razón de existir que la de satisfacer alguna necesidad– sin importar si las necesidades en cuestión son elevadas o innobles.

Hannah Arendt, La crise de la culture, Gallimard, 1968

(citat a Zygmunt Bauman, Vida líquida, Paidós, 2006)