El desert

É que tanto deserto
Tão de repente
Faz-me pensar
Que o deserto sou eu
Se não me vieres buscar

(Mariza, O deserto)

Minoritzats

Sobre els tics de les cultures minoritzades encara, un altre de molt i molt arrelat: la tendència al pensament únic, al todos a una –encara que després serem ben capaços de denunciar aquest mateix pensament únic si ve de qualsevol altre indret. Xirinacs, per exemple: s’hi pot defensar una opció o una altra, però s’hauria de fer des del coneixement previ. En canvi, són tants els que es posen en un costat o en un altre només perquè és el costat que ara toca; ¿o és que algú té cap dubte sobre quin era el costat bo –des de la nostra cultura minoritzada estant– en què calia situar-se en aquesta ocasió?
Un altre: considerar-se sempre en possessió de la raó, mentre els altres, pobres d’ells, o s’equivoquen o els enganyen, quan no manipulen voluntàriament. Tenir la raó fins al punt de no necessitar d’escoltar cap altre argument –encara que després cridarem tan alt com siguem capaços quan no ens deixen expressar-nos lliurement. Això és el que van fer ahir amb la conferència de Ben Ami als Premis Octubre. Tapar-li la boca, potser perquè no eren suficientment capaços d’entrar-hi, escoltar-lo i alçar la mà posteriorment per rebatre’n –si hagués sigut aquest el cas– tots i cadascun dels arguments. Tapar boques, perquè així ens estalviem el tràngol de quedar en evidència.

Què seria d’alguns, de molts, en un país normal? De què viurien uns quants, si els llevaren de ser minoritzats?

Octubre

Doble sessió, ahir, de Premis Octubre.
Primer, la conferència de Martxelo Otamendi, a partir de la pregunta: Hi ha alternativa als grans grups de comunicació?. Otamendi, que va ser director del segrestat Egunkaria i actualment dirigeix Berria, explica algunes de les claus del funcionament del periòdic, al mateix temps que va fent una radiografia bastant exacta dels tics i de les manies d’allò que ell anomena les cultures minoritzades. Potser li’n faltava una d’important: la poca o nul·la cura que mostren alguns d’oferir productes mínimament dignes, sota el pretext que una hipotètica causa comuna justificaria qualsevol nyap. No sembla, per cert, que aquest siga el cas de Berria. Vicent Partal, que és qui presenta a Otamendi, avança als assistents que Xirinacs serà alliberat de manera imminent. És l’avantatge, diuen en to irònic, d’assistir a conferències amb periodistes.

Després, ja a la nit, Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida recorden Ovidi Montllor i Guillem d’Efak al claustre de l’edifici antic de la Universitat de València. Cançons cantades –fins i tot Biel s'hi anima amb un romanç de d'Efak–, cançons recitades, poemes dits amb acompanyament musical, fragments més o menys autobiogràfics dels dos artistes-pallasos-cantants-poetes-actors... Malgrat la reiteració en molt poc de temps de nombrosíssims homenatges a Ovidi –quin motor més potent que és la mala consciència– les seues cançons no deixen d’emocionar fins al punt del nus constant a la gola.

A punt d’acabar octubre, passada la mitjanit i asseguts en un lloc a l’aire lliure, no deixa de sorprendre’m que ens hi estem a gust en mànega curta.

Escriptors, no demiürgs

L’escriptor que no fa política evidentment tampoc no hauria de presentar-se com l’encarnació d’una justícia social abstracta que ningú sap on és. Invocar-la no és res més que parlar per parlar.

L’escriptor tampoc no és un exponent de la virtut. Abans caldria que es convertís en un sant. Si no fos així, ¿com podria, si no, creure que té prou perfecció moral per donar lliçons a ningú?

L’escriptor, evidentment, tampoc no és un jutge. De fet, tampoc es tracta de cap ofici envejable, encara que n’hi hagi molts que vulguin fer de jutge.

L’escriptor farà bé de tornar a la seva condició de persona normal, sense privilegis ni poder, marcat com tothom pel pecat original. Aquesta és la posició més favorable per aconseguir que les seues percepcions del món dels homes siguin encara més sinceres.

Gao Xingjian, La raó de ser de la literatura

Les claus de casa

Acostumats com estem a determinats subproductes cinematogràfics que les televisions –especialment– programen fins a la sacietat, hi ha ingredients que hi apareixen que poden ser suficient motiu per fer-nos desistir de veure una altra pel·lícula que els continga. L’argument de Le chiavi di casa, per exemple: els inicis de la relació entre un pare i el fill adolescent d’aquest; un fill amb deficiències físiques i mentals a qui acaba de conéixer després d’haver-lo abandonat en el moment de nàixer.
Però Gianni Amelio ha fet una petita joia cinematogràfica, que basa bona part del seu encant en el tractament dels sentiments –tota una demostració que entre una pel·lícula sobre sentiments i una de sentimentaloide hi ha un abisme. Però també en aconseguir que l’espectador es qüestione algunes de les coses que normalment prefereix –preferim– d’obviar, en una època en què el triomf –entés en termes bàsicament econòmics– a tota costa és la divisa.
Una persona adulta que necessita –i necessitarà per sempre– de l’ajuda dels altres per fer les coses més quotidianes. La manera tan radical com aquestes coses aparentment tan simples prenen tot un altre sentit quan fer-les esdevé una proesa. Una societat excloent per definició, adaptada a un individu ideal que es considera normal. La definició de normal i de no normal, especialment quan s’aplica a persones. El món, la manera de mirar-lo, d’interpretar-lo. Les coses que tenen o no tenen importància. La manera com ens relacionem amb els altres: potser n’hi haja un model més o menys majoritari; però, per què no en tolerem d’altres? Més: per què els neguem?

La vida és difícil, i qualsevol altra idea és una gran –i generalitzada– mentida. No estem preparats per a pensar que necessitem ajuda. Ni tan sols per a assumir que, de sobte, un altre necessite de nosaltres per a viure cada dia. Ganes de fugir, d’eixir corrent o d’amagar el cap, com diuen que fan els estruços: de no sentir-te’n al·ludit ni compromés. La vida no és fàcil, i el final abrupte de la pel·lícula, la sobtada fractura només insinuada en les últimes imatges, així ho fa entendre: la incertesa de l’espectador sobre allò que ocorrerà amb aquesta relació acabada d’iniciar és només un reflex de la que senten els dos protagonistes.

Lingüística aplicada

[Dénia, 8-10-05]

Assecar: fa referència a una cosa que ha perdut la humitat que li és pròpia.

Eixugar: designa l'acció de llevar el líquid d'una cosa que s'ha humitejat sense que aquest líquid en forme part d'una manera consubstancial.

Les nostres

1. El Telenotícies de TV3 mostra Joel Joan anit al camp del Barça cridant per uns Països Catalans lliures, i la notícia continua amb les “repercussions que no s’han fet esperar” al País Valencià. Les imatges que documenten aquestes repercussions tenen totes un micròfon de Canal 9 com a únic testimoni sonor, i això vol dir dues coses: la primera, habitual, que els de Canal 9 han passat el matí buscant la declaració ràpida del president del València CF, del Vila-real i de Paco Roig per tenir-ho enllestit per a migdia; la segona, que TV3 dóna crèdit i rang de notícia a aquest “mira el que t’han dit” de Canal 9 i en reprodueix les imatges. La veu en off remata la feina amb un comentari aclaridor: “al País Valencià, hi ha un sector de la ciutadania que no considera cultura catalana la seua cultura”.

2. Fa uns dies, Yolanda López, la corresponsal de TV3 a Madrid, es referia a “una tribuna en què no hi ha representació de cap partit nacionalista”. Les imatges: Rubalcaba i Rajoy parlant en l’esmentada tribuna durant la desfilada militar del 12 d’octubre.

3. En la Cartelera Turia d’aquesta setmana: “Leemos en «La Vanguardia» (ningún periódico valenciano, al parecer, se fijó en el detalle) que el informativo del mediodía de Canal 9 del viernes 14 de octubre saludó las inundaciones, con víctimas mortales en Catalunya con el rótulo «Càstig del cel»”.

Una al·lucinació inimaginable

No somos de aquí. Y sólo la literatura parece ocuparse con seriedad de nuestro espanto. Cuando Poe escribió aquel cuento de un hombre al que enterraban vivo, contó nuestra verdadera historia. De ahí el terror que aún perdura en quienes leyeron ese cuento que decía la verdad, un miedo que se convierte en un terror doble si llegamos a Kafka, el muerto en vida. Los hombres normales han mirado a Kafka siempre con extrañeza, en realidad con la misma extrañeza con la que él les miraba a ellos, consciente de que no tenía un lugar en este mundo: “Dos tareas del inicio de la vida: reducir cada vez más tu ámbito y comprobar una y otra vez que no te encuentras escondido en algún lugar fuera de él”, escribió Kafka en un texto de juventud, un Kafka que siempre quiso transmitirnos que aquello que se nos antoja una alucinación inimaginable es precisamente la realidad de cada cual. Si lo pensamos bien –nos dice Philip Roth–, veremos que en todas sus novelas Kafka traza la siguiente crónica: alguien es educado para aceptar que todo aquello que le parece absolutamente injusto y fuera de lugar (además de ridículo y muy por debajo de su dignidad) es de hecho lo que realmente le está sucediendo. Dicho de otro modo, esto que está tan por debajo de nuestra dignidad resulta ser nuestro destino.

Enrique Vila-Matas, Doctor Pasavento

Fràgil

Hi ha dies en què la pròpia vulnerabilitat es fa especialment present, en què es mostra amb una paorosa evidència. Dies d’una inestabilitat desconcertant, d’un ànim migradíssim.

EHT

Desconfie d’aquells de qui mai no discrepe. La possibilitat de discrepar té a veure amb la valentia, amb l’originalitat, amb una visió personal i intransferible de la realitat que és fruit d’una capacitat d’observació que no es deixa encotillar per modes ni per suposades correccions.
Per això, la possibilitat de deixar de llegir a Eduardo Haro Teglen em resulta especialment desagradable, en una època marcada per l’asèpsia i pels dictats. Per la covardia, en definitiva.

Planetes

No m’agrada Maria de la Pau Janer. No m’agrada, vull dir, la seua literatura en català, que és l’única que conec. I, tanmateix, les vendes dels seus llibres i la presència habitual en diferents mitjans de comunicació a casa nostra semblen apuntar que no és aquesta la sensació majoritària. És més, gosaria de dir que Maria de la Pau Janer és un d’aquells casos que alguns van voler veure com la Gran Esperança Blanca de la literatura catalana. Això, i la crítica inexistent, purament panegírica, promocional, crea una suggestió col·lectiva que porta alguns incauts a atrevir-se amb la llengua de l’imperi. Allà, però, els diuen allò que ací no els havien dit mai; de Las mujeres que hay en mí, la finalista del Planeta de fa uns anys, en concret: impostura, incompetencia y banalidad. Dissabte li ho tornaren a dir; independentment del qui i del com, però li ho tornaren a dir.
Per un costat, doncs, podríem estar temptats de pensar que a casa dels veïns d’una novel·leta rosa en diuen una novel·leta rosa, i ja està. Però d’un altre, tenim el dubte que, en casos com els de Janer, no hi haja algun component afegit més: un component que vindria a ser complementari del sentiment que genera ací entre alguns lectors en català: allò que ací és vist com a deserció, allà és vist com a intrusisme?
Amb tot, un hipotètic retorn del fill pròdig serà motiu de celebració. De ben segur.

Formigues

Mis ojos, sin tus ojos, no son ojos,
que son dos hormigueros solitarios

Miguel Hernández

Working class

Un exercici de cinema documental amb diverses lectures interessants. La primera i més evident és el domini dels recursos del gènere, aplicats a la construcció d’un fals documental sobre el cas d’Ivan Santana, el darrer aturat d’Espanya, l’últim escull que queda abans d’assolir el mític atur zero.
Però la ironia –de vegades molt i molt corrosiva– amb què ha construït Xavier Berraondo la pel·lícula la fan esdevenir també una crítica ferotge. Crítica d’una determinada manera de fer periodisme –televisió, bàsicament– basada en la morbositat, el sensacionalisme, el maquillatge obscé de la veritat per fer-la més rendible. I crítica, al mateix temps, del sistema laboral i econòmic de la societat capitalista, que prima –com retrata Working Class d’una manera extrema, caricaturesca– la xifra sobre la persona.
Berraondo combina, doncs, de manera àgil el joc cinematogràfic al voltant del gènere amb la crítica a les seues expressions més pervertides; i aprofita el contingut d’aquest suposat documental per parodiar la política al voltant de l’atur. I tot això, però, amb un vernís d’humor constant i una acidesa que provoca algunes escenes autènticament memorables –els increïbles cursets de reciclatge laboral, les tècniques per a afrontar les entrevistes amb garantia d’èxit, etc.

Medo

Quem dorme à noite comigo
É meu segredo,
Mas se insistirem, lhes digo,
O medo mora comigo,
Mas só o medo, só o medo

Fa relativament poc que en tinc notícia, però ja no puc deixar d’escoltar aquesta veu intensa, exquisida. La veu de Mariza: el fado ressuscitat en l’art d’aquesta dona nascuda a Moçambic, però afaiçonada a la Mouraria de Lisboa.

Y da esplendor

L’autor d’aquest petit recull de proses s’ha cenyit –i mira de cenyir-se durant tot el seu aprenentatge– amb el màxim rigor de què és capaç, al lèxic i les normes establertes pel mestre Pompeu Fabra i per l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta actitud, respectuosa i sensata –si se li permet de qualificar-la així–, tal vegada l’única a adoptar per tots nosaltres, no allibera aquest modest escriptor, però, de dubtes, de perplexitats i, a estones, d’una molt molesta sensació de patiment ortopèdic, excessiu o innecessari.

Potser, com diu Espriu, aquesta fóra l’única actitud sensata i coherent. Deu ser, però, que tendim a desconfiar del meliquisme conservador i poruc dels encarregats de vetllar de la cosa nostra, perquè acostumem –en general, i per sort– a ser bastant més creatius i acostats a la realitat que no ells.

Fa només uns mesos, quan vaig mostrar per primera vegada aquesta pàgina a F –que és terminòleg de professió– ja s’hi va referir amb un to decididament sorneguer fent servir la nomenclatura oficial: diari interactiu personal. Devia pensar, com Espriu, en el patiment ortopèdic i innecessari que això suposava. Avui, la notícia diu que el Termcat aprova –finalment, que és una paraula que no diu la notícia però que afegim nosaltres– la forma bloc. Atents com sempre als vertiginosos canvis del món, adaptant-s’hi a una velocitat d’infart, construint una llengua moderna amb una seguretat i una eficàcia dignes d’elogi.

Postal amb mar

Cap de setmana a Dénia. Necessitat de desconnectar durant uns dies, però les celebracions del 9 d’Octubre ajuden bastant a decidir que siga justament aquest cap de setmana i no un altre. Lluny, doncs, del soroll –el real i, sobretot, el metafòric– i de la hipocresia del valencianisme de calendari; i consagrats, bàsicament, a llegir, a caminar, a badar.
Dénia: com deu dir algun eslògan publicitari, entre la mar i la muntanya. En la zona de les Rotes, un dels racons més bells i –desacostumadament– més ben conservats del País Valencià, ens trobem amb dos imparables –paraula que el corrector no em vol passar per bona. En concret, dos imparables valencians que passegen a un ritme que, a simple vista, no sembla gaire diferent del de la resta de la gent. Després, trobada també amb el veí de sota de casa: haver fet un centenar i escaig de quilòmetres per acabar veient-nos resulta més increïble si pensem en les poques ocasions que aquesta situació es produeix a ciutat.

Dinem a El Poblet, el restaurant de Quique Dacosta. Dues taules més enllà Arzak, que es fa acompanyar per un crític gastronòmic que escriu regularment a la premsa valenciana, monopolitza l’atenció dels encarregats del menjador, fins que és el propi Dacosta qui ha d’eixir a saludar-lo: Yo sólo te voy a decir una cosa..., diu Arzak en un to de veu més alt del que seria convenient.

Aprendre a escriure

Fa uns dies vaig assistir a una conferència d’Anna Camps sobre la didàctica de l’escriptura en xiquets i adolescents. Em va sobtar una reflexió que ens va fer: sembla que quan som petits podem reflectir perfectament i al peu de la lletra l’organització del contes tradicionals. No només l’estructura, sinó que sabem fins i tot els ingredients narratius necessaris que ha de contenir la història. El problema ve quan hem superat l’etapa dels contes, quan sabem que aquella estructura i aquell contingut no tenen a veure amb la nostra realitat.

En definitiva, és quan intentem començar a escriure el món quan no ixen les paraules i no estem organitzats, ni en forma ni en contingut. Potser aquest siga el motiu de la resistència a escriure, potser també que a alguns aquesta dificultat els faça abandonar l’escriptura, encara que uns altres continuaran intentant-ho i segurament hi haurà els qui seguiran vivint i escrivint del conte.

Balança

I en el fons no sé què em produeix més plaer:

fer allò que em ve de gust o comprovar fins a quin punt això us enerva.

Banc de proves

Un interessant article d'Antonio Montiel –del col·lectiu Terra Crítica– publicat aquest passat diumenge en Levante-EMV. Una revisió històrica que recorda dades clau de l’aprovació de l’anterior estatut del País Valencià i les compara amb les que s’han produït en l’actualitat. Camins paral·lels per tal d’aconseguir objectius similars. Estatuto triste...

Feblesa de caràcter

Telefonen d’una editorial, per tal de consultar-me si podria llegir un original i fer-los-en una valoració. I conteste que sí.
Conteste que sí i ja em prepare mentalment per a la dura prova –no recorde cap excepció, encara que en deu haver, supose. Quantes vegades m’hauré intentat convéncer que aquesta o aquella altra seria l’última vegada que ho acceptava? I, encara que aquests darrers temps n’he baixat la freqüència de manera considerable, per què hi torne, un cop i un altre, sense remei?
Tampoc no busque una resposta especialment profunda: deu ser simple feblesa de caràcter.

Els tresors ocults als llibres

O les conseqüències de les campanyes de foment de la lectura. O una manera de fer més emocionant el treball dels llibreters. O de com les manies no les curen els metges.

[La postal, del bloc PostSecret]

Estatut i fal·làcia democràtica

Hi ha una diferència més que òbvia entre tornarà a ser rica i plena i ofrenar noves glòries a Espanya. Òbvia; però, al remat, no és la més preocupant: avui, quan alguns miren amb enveja cap a dalt, encara ens toca parlar de coses tan i tan bàsiques, que qualsevol al·lusió a les altres només pot venir d’algú amb una concepció ben particular de la realitat.
Perquè la diferència, la gran diferència, està en la democràcia: una paraula tan pervertida que gosen de posar-se-la a la boca amb assiduïtat els seus principals dinamiters. A Catalunya, el Parlament està format per cinc forces polítiques. Al País Valencià, per tres. A Catalunya, l’Estatut s’aprova després de dinou mesos de negociació en què han participat tots cinc grups. Al País Valencià, l’estafa l’han orquestrat en uns pocs dies entre dos partits polítics. A Catalunya, s’ha arribat a un acord que han assumit quatre dels cinc partits representats al Parlament. Al País Valencià, són dos a jugar a Juan Palomo. A Catalunya, quan el projecte d’Estatut retorne de l’obligat viatge a Madrid, serà sotmés a l’opinió dels catalans en referèndum. Al País Valencià, no tenim notícia de res de similar.
Per si la broma no era suficientment macabra, el nou –és un dir– Estatut valencià continuarà blindant el bipartidisme gràcies al llistó del 5% que s’aplica, a més, no per circumscripcions, sinó a tot el territori. Democràcia, en diuen.

Des d’ahir, Joan Ignasi Pla i Francisco Camps són –encara– molt més mediocres, molt més miserables.